L’incident ha passat prop del consultori d’un metge que ho ha vist des de la finestra i ha corregut al lloc. La víctima, l’infermer Alex Petri, era estirat  al carrer i els homes d’ICE el tenien de costat i l’envoltaven. Però només per comptar les ferides de bala, quan Petri encara tenia senyals de vida! Són tan obtúsos aquests d’ICE que probablement tardaven tant a comptar perquè no en saben. El metge ha hagut de convèncer ICE que realment era un metge i finalment l’han deixat fer una RCP, però ja no l’ha pogut salvar.

I encara hi ha més.

El senador demòcrata per Connecticut, Chris Murphy, ha explicat una cosa que ja passa de taca d’oli. És sobre Pam Bondi, la Secretària de Justícia dels Estats Units i qui és també part dels gàngsters de Trump. Doncs vet aquí que aquesta dona ha presentat un document instant l’Estat de Minnesota (capital Minneapolis, on ara mateix hi ha la major concentració de sicaris d’ICE) a que la Divisió de Drets Civils del Departament de Justícia tingui accés a les llistes electorals de Minnesota, per assegurar-se que les properes eleccions, com ara les eleccions de mig mandat, es fan sense trampes. Cal que Minnesota no faci manifestacions de protesta ni posi impediments a ICE de fer la seva feina. Si Minnesota lliura les llistes electorals, retiraran els agents d’ICE de Minneapolis. No deien que havien ocupat Minneapolis per trobar criminals iŀlegals?

Naturament tothom qui segueix de prop el que passa i segueix els experts, sap que Trump té pànic a les eleccions de mig mandat perquè es tem que perdrà i haurà de dimitir –la seva popularitat és ben avall-, per tant, farà totes les trampes que calguin i necessita control de les llistes electorals. Quina barra!

No s’havia vist mai tot això, ni que l’ICE sigui una mena de SS i el seu cap a Minneapolis, Gregory Bovino, sigui un imitador de Himmler.

Hi ha força polítics demòcrates enfurismats amb el que passa i que fan el que poden per acabar amb el règim de Trump, com ara el governador de California, Gavin Newson, el governador de Minnesota, Tim Walz, el governador d’Illinois, JB Pritzkeri i, entre altres, els senadors Chris  Murphy (Connecticut), Elizabeth Warren (Massashussets), Bernie Sanders (Vermont) i més que no em venen al cap. Tanmateix, cal que els republicans deixin de fer el ronso i vagin també contra la mafia instaŀlada a la Casa Blanca.

Ara Trump té una enrabiada amb Canadà, des de que el nostre Primer Ministre, Mark Carney, va fer el discurs impressionant a Davos i va deixar tothom bocabadat. Primer perquè Trump li té enveja i segon pel que va dir Carney –suposo que ja ho sabeu, com a mínim un resum, i no em vull allargar–. Doncs dissabte ja tornem a tenir Trump malparlant contra Canadà, i que si serem el 51 estat i que com gosem fer tractes comercials amb Xina, i ha començat a anomenar “governador” al nostre primer ministre que ja passa de Trump com si sentís ploure. Però venen temps difícils per totes bandes.

Aquí, de moment, continuem amb temperatures molt baixes –divendres a la nit estàvem a 31⁰ sota zero– i avui diumenge tenim una tempesta de neu monstuosa (el pitjor encara no ha arribat). A sota ahir.

Als afores de Toronto Link to CBC News

I de vosaltres ja sé que també teniu un temps dolent, però no tant dolent com el desastre dels trens. Estic sense paraules, no sembla possible. Independència!

Per acabar una altra cosa que mai havíem vist i que és més agradable. Heu sentit a parlar d’una vaca austríaca que es diu Veronika? Potser no tothom perquè se l’ha documentat tot just aquest mes de gener. Doncs vet aquí que aquesta vaca de 13 anys ha après tota sola a fer servir alguns estris per gratar-se. Primer en van parlar algunes revistes científiques i ara la història ja és pertot arreu. Ha sortit als mitjans catalans? Segons els científics és el primer cas que se sap d’una vaca que fa servir estris. A mi em va semblar una notícia genial.

Canvio el tema, perquè em sembla que tal com va tot a tot arreu necessitem alguna cosa més bonica, més natural, potser un xic infantil. És un escrit de l’any 2010 sobre el país de Pot. I el voldria dedicar a la Lunia, amiga i lectora d’aquest blog des de 2023 i qui ara mateix llegeix Més enllà del somni i potser li farà gràcia llegir sobre Pot, un dels països que surten en aquesta noveŀla.

POT (Part III)

La nit ha embolcallat les selves. La vegetació creix tan atapeïda que només l’aigua de llacunes i riuets s’iŀlumina, pàŀlida, sota la lluna. Endins del bosc la foscor a penes s’esbargeix en comptats indrets aquí o allà. Fa una calor força xafogosa, sense que bufi cap airet, i les fulles resten immòbils, com adormides. Tanmateix, a les selves de Pot fins i tot les nits estan plenes de sorolls: la fressa dels salts d’aigua, la fricció tènue de petites serps verdes, el xisclet sobtat d’un mico que té malsons, el brunzit dels mosquits i el concert persistent de milers de granotetes omplen aquells paratges de vegetació densa. Els altres animals dormen tranquils fins a la matinada.

I tot d’una la foscor es dissipa, hi ha un esclat de verdor i la cançó de la nit s’atura, però és només un instant perquè de seguida se sent un piulet entre el fullatge espès, i un altre més enllà, i més amunt un altre, i en un tres i no res s’ha produït pertot arreu una piuladissa que s’enfila amunt i amunt per les branques. S’estarrufen plomes blaves, ocellets de panxes grogues i vermelles fan saltirons sobre les branques; els uns semblen tot just desvetllar-se, els altres refilen eixerits. Amunt i amunt pugen cants i volades, remuntant-se cap als micos encuriosits que tot just es desperten, cap als ocellots de becs colossals, cap a la llum que resplendeix dalt dels arbres.

Des d’allí es pot veure l’extensió de la selva: verdor i més verdor.

Tanmateix, només els ocells poden contemplar els boscos hermètics. O bé, tot d’un plegat, submergir-se dins del verd, com fa ara mateix un àguila harpia. Potser ha vist un ocellet? No, va disparada cap a una colla de micos que xerraven tranquils dalt d’un arbre. Tots fugen, menys un d’ells que s’entretenia menjant fruita. De sobte s’adona del perill, amida la distància cap a la verdor inescrutable i, molt de pressa, baixa per les branques fins a quedar ocult per la jungla. Un petit rèptil resta aturat sobre les fulles en sentir el bellugueig de les branques –hi ha pocs predadors a les selves de Pot, però s’ha de ser prudent–, en tornar la relativa calma es decideix per un insecte i, prest, treu la llengua. Hi ha un eixam d’insectes de tota mena: diminuts, més grossos, foscos, transparents, de coloraines. Els uns es belluguen ràpidament, amunt i avall per branquetes, amb un neguit gairebé delirant; els altres, més feixucs, van a poc a poc calculant cada passa i, tot i així, de tant en tant cauen al sòl i sembla que no saben ben bé què hi fan allí; i n’hi ha que fan volades curtes o d’altres que agiten les aletes sense aturador. I tot s’aprofita a la selva. Hi ha insectes que gaudeixen dels fongs que creixen als troncs o a les fulles mortes, als indrets més amagats del bosc; n’hi ha que s’atipen a poc a poc de fulles d’un verd sucós; i d’altres xuclen feliços el polen de les flors, com ara les nombroses papallones que aletegen per arreu. I tot es cofon. De vegades una branca és en realitat el braç d’un mico, o unes fulles que s’agiten suaument són les aletes d’una papallona verda, o, d’altra banda, el que semblava ser una papallona és un ocellet minúscul que es delecta també amb el polen de les flors. I són moltes les flors que creixen al bell mig de la jungla. Se’n troben de petites, amagades entre la frondosa vegetació, però n’hi ha d’altres que han crescut a les clarianes i allí s’amaren de la llum que s’escola entre els arbres, i fins i tot n’hi ha d’aquàtiques, ben arrelades al fons dels estanys.

Quan arriba la tarda la calor és gairebé sufocant i moltes criatures cerquen paratges on remullar-se o apagar la set. I n’hi ha molts d’aquests indrets, perquè les selves de Pot són plenes de riuets i, per damunt de tot, de llacunes d’aigües tranquiŀles que s’estenen pertot arreu.

Els rosegadors, els uns força petits i els altres molt grossos, són els veritables nedadors d’aquestes aigües. Viuen a les ribes on troben vegetació suculenta entre la verdor; alguns s’alimenten també de peixos, però no pas els rosegadors més grossos que amb l’herba i una mica de fruita ja en tenen prou. I a tots plegats els agrada ser a l’aigua quan la calor es fa inaguantable. Allí neden i es capbussen i esveren la gran varietat de peixos que sempre es troben en aquelles llacunes.

De vegades els micos també es fiquen a l’aigua, tot i que no els agrada nedar. Quan els simis petitons de Pot entren a l’aigua és més aviat perquè, per alguna raó, han de passar a l’altra riba. I no ho fan pas quan la massa d’aigua és gaire gran, sinó que es tracta de passar riuets o petits estanys de poca fondària. Ells s’estimen més estar-se dalt dels arbres tot el dia, on es troba gairebé tota la fruita, i si la calor és molt forta es gronxen agafats amb la cua d’una branca i s’imaginen que fa airet. Si no cau algun ruixat, la qual cosa es força freqüent quan se’n va la tarda, alguns micos baixen dels arbres i s’endinsen per la jungla, allí on el bosc és més dens, a la cerca de larves i insectes. Tanmateix, els simis de Pot són animals molt inquiridors que s’entretenen examinant fulles, escarabats vermells i cada racó que troben. I els més joves s’empaiten o s’amaguen dels adults. I hi ha tants amagatalls dins la profunditat de la selva!

En aquelles terres tòrrides de Pot la nit arriba de sobte. Totes les criatures diurnes ja són dalt dels arbres, o s’han ficat als seus caus de fulles i branquetes o bé són ajaguts a les ribes tot esperant la son i el concert de les granotes.

I enmig de la selva, un raig de lluna iŀlumina una flor.

I també, com us faig saber cada any, l’endemà, dia 9 de gener, serà l’aniversari del meu fill.

I ara les estadístiques del blog, des de que va néixer i fins avui, com també sempre faig:

191.405  visites – 9.636 de l’últim any
16.275 comentaris – 772 de l’últim any

Les visites de l’any 2025 han estat dels Països Catalans, d’Estats Units, Canadà, Brasil, Polònia, Irlanda, França, Itàlia, Suècia, Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Índia, Xile, Austràlia, Holanda, Israel, Andorra.      

He començat la llista pels països amb més visites fins als que en tenen menys. Hi ha tots els països que han tingut un mínim de 20 visites al mes durant el 2025. Dels quatre primers països tinc centenars de visites al mes. M’han desaparegut les visites de Suïssa i Finlàndia, que n’havia tingut força els últims anys, i s’han afegit Polònia, Bèlgica, Índia, Austràlia i Israel. Qui sap el perquè d’aquests canvis, però és curiós.

I a sota les 10 entrades de més èxit l’any 2025, tant per visites com per comentaris.

Per anar als articles, cliqueu la imatge corresponent.

Aniversari del blog: 15 anys!

No tinc ganes de fer res però escriuré alguna cosa

Molta neu i el Congo

Va néixer esclau, però esdevingué un gran escriptor i orador

Trump, i algunes fotos de Toronto

Recull

Comencem pel mosquit

Fum, sostre, esclaus, hijab i una sorpresa

Avui és un dia molt especial per a mi

Bon Nadal 2025

I com que sembla que molta gent està més idiotitzada que mai,

aquest torna a ser el meu desig per a l’any nou.

Que tinguem sort. La necessitem.

Una nit…

La mare li ha dit que no surti, però tot el poble és a la cala i les campanes no paren de tocar. La Fiona mira per la finestra: ja fosqueja i només veu la pluja repicant als vidres. Escolta amb atenció: li arriba el so de les campanes i el brummm dels trons que s’arrosseguen al lluny.

S‘asseu prop de la llar amb les cames encreuades, els colzes als genolls, la barbeta sobre les mans. L’expressió concentrada a la carona plena de pigues, fins que un tió encès es desploma i la nena fa un bot.

Contempla els trossos incandescents del tronc, les espurnes màgiques, les flames petitetes que li ofereix. Hauria de posar més llenya, atiar el foc, que s’escalfi bé la sopa, però només pot pensar que l’han deixada allí sola mentre l’altra gent és a la cala. Tota la seva família hi és: el pare, la mare i l’avi Liam. L’avi ha estat el primer d’aixecar-se d’una revolada en començar a tocar les campanes. S’ha posat la jaqueta, les botes, la gorra i, en un tres i no res, ja era fora de casa. L’energia de l’avi és ben coneguda en aquelles rodalies. També en són les seves històries. I la Fiona mai no es cansa d’escoltar-les: “Venien de terres llunyanes molt al nord, de la neu i del gel, en els seus vaixells petits, ràpids com el vent, que apareixien tot d’una entre la boira. I arrasaven els pobles d’aquestes costes. Eren alts i cepats, d’ulls molt i molt blaus, i duien espases invencibles. Tothom temia els homes del nord”.

Històries que s’havien repetit generació rere generació, durant segles, i que l’avi Liam contava amb una passió que deixava la seva audiència embadocada. Sobretot la Fiona. La Fiona que ara no sap què fer, perquè la mare li ha dit que no surti però ella vol ser amb tothom a la cala. Doncs no es pensa pas quedar a casa. “No”, diu, i es posa dempeus. Agafa un jersei gruixut i la capa impermeable que es corda bé. Fica els peus a les botes de goma. Ja va a sortir que s’ho repensa. Va a la llar i posa llenya sota l’olla. Ara sí, ja pot partir.

El carrer només s’iŀlumina amb la llum que fa pampallugues a les finestres. Pertot hi ha focs que cremen a les llars, taules parades esperant les sopes i gairebé ningú dins de les cases, només en una hi veu una mare amb un nadó. A la Fiona li ve a la ment una cançó de Nadal que li agrada molt. És clar, avui és el 24 de desembre, recorda la nena. Fa cap a la costa per carrers empedrats per on s’escola l’aigua com si fossin rierols; la pluja també li regalima per la cara, i és ben freda. S’abaixa més la caputxa. Mentre s’acosta a la cala intenta distingir qui són les figures que es veuen més avall a la platja. La Fiona s’hi apropa a poc a poc —que no la vegi la mare—. S’amaga darrere una barca al capdamunt de la platja i intenta veure què passa. Hi ha dues barques que pugen i baixen amb les onades, amb homes que remen cap a l’oceà que s’estén més enllà del far. De segur que el pare i l’avi hi són, sempre els primers a arriscar la vida quan hi ha un naufragi.

Arrupida, la Fiona va d’una barca a una altra fins a arribar a l’extrem de la platja on hi ha les roques. S’enfila, rellisca, avança a poc a poc, de quatre grapes, agafant-se on pot, cap a amunt de les roques. Si les ressegueix vers el far i el mar obert, podrà veure què fan les barques. L’escuma de les onades salta fins a la nena. La caputxa li ha relliscat i té els cabells xops, i també estan xopes les faldilles, que se li enganxen a les cames. No sembla adonar-se de com es de perillós anar per aquelles roques, i si arriba al final on hi ha el far —la seva intenció—, qualsevol onada forta la podrà fer caure fàcilment a les aigües turbulentes, a l’oceà que no perdona. Tanmateix, la Fiona no sembla ser conscient que s’apropà massa on les onades són més fortes, ni tampoc de la marea que ja arriba.

I aleshores el sent.

Un lament de no res que es confon amb el bramul del mar. La llum del far, com un estel solitari, iŀlumina una figura fosca entre unes roques, més avall d’on és la nena. No pot ser una persona, pensa la Fiona. Què deu ser? Per un moment sent paüra i considera girar cua, però el plor petit que sent trenca el cor. Com pot, la nena baixa on hi ha la figura. La pluja ha minvat tant que gairebé no plou, però els ruixats de les onades deixen la Fiona ben xopa, i les botes se li emplenen d’aigua gelada. La figura que plora és un gos dins d’un toll d’aigua, tan gros com la nena, i al qual ella no ha vist mai.

            —Què et passa? Has vingut nedant?

El gos aixeca el cap, mira la nena i plora. Es ajagut dins d’aquella aigua tan freda, com si no li quedés gens de força. La Fiona pensa com s’ho farà per treure’l d’allí. No el pot deixar, es morirà de fred, i s’ofegarà quan pugi la marea. La marea que ja avança implacable i no tardarà a cobrir l’indret on ella i el gos es troben.

            —T’has d’aixecar i venir amb mi —li diu al gos; l’agafa pel coll i l’estira.

L‘animal fa esforços per aixecar-se. Ho aconsegueix, però les cames li tremolen i es torna a ajeure dins de l’aigua. La Fiona, amarada de fred, se sent incapaç de treure el gos. Què pot fer? Sola no se’n sortirà. Tant és que la mare la renyi, necessita ajuda. Torna a pujar dalt de les roques i des d’allí es posa a cridar i a moure el braços. Ningú no la veu, ningú no la sent, i la Fiona tremola com una fulla. A la fi tot d’homes corren cap a ella. La Fiona s’espera i continua tremolant. Es gira cap al far i veu com la marea ja ha cobert les roques més enllà, ha aïllat el far de la terra ferma i avança a poc a poc cap a la Fiona que s’ho mira amb pànic. El toll on es troba el gos ha crescut, l’animal amb prou feines pot mantenir el cap fora de la superfície. La nena torna a baixar-hi. Té les botes tan plenes d’aigua i els peus tan gelats que li és gairebé impossible avançar. Arriba on és el gos i rellisca amb les algues que el mar ha arrossegat fins allí. Per un moment queda colgada sota l’aigua. Treu mig cos a fora i sent un fred tan i tan ferotge que pensa en no fer res, en quedar-se asseguda allí, quieta com el gos, per sempre més. I aleshores sent uns braços que l’agafen i la treuen.

            —El gos, el gos! —xiscla la nena amb les poques forces que li queden.

Uns nois duen la Fiona i el gos al capdamunt de la platja. La seva mare i d’altres dones corren cap a ella. La mare està molt trasbalsada.

            —Que has perdut l’enteniment? Quina imprudència!

L’eixuguen amb energia, una dona li fa prendre un got de te tan calent que crema i una altra li posa una flassada. Els nois que l’han portada fins allí eixuguen el gos i també l’emboliquen amb una flassada. Es veuen les barques que fan cap a la platja i molta gent va fins a l’aigua per ajudar. Hauran salvat gent? Però la Fiona no veu res més perquè la mare i els nois se l’enduen amb el gos, de pressa cap al poble.

La Fiona és a casa amb la mare i el gos. La nena s’ha canviat la roba —la mare li ha posat tants jerseis que sembla un globus—, i tots tres s’estan al costat de la llar, embolicats amb flassades, mentre mengen sopes. La Fiona se sent d’allò més bé perquè té els peus dins d’un cubell d’aigua calentona. Les campanes ja no sonen. Una veïna els ha dit que tots els homes que han anat al rescat estan bé i cap dels nàufrags no s’ha ofegat.

            —Eren pocs i anaven en un veler petit que s’ha estavellat a les roques més enllà del far. Només estan esgotats. Deuen ser forts com un roure.

Ara la mare ha sentit veus al carrer i obre la porta.

            —Ja vénen el pare i l’avi! —exclama—. Duen un dels homes del naufragi. Li haurem de preparar un lloc on dormir. Als seus companys els deuen haver dut a d’altres cases.

El pare i l’avi entren a casa. Arrosseguen un dels homes rescatats de l’oceà i la Fiona es queda bocabadada mirant-lo. És un home molt corpulent i té els ulls més blaus que la Fiona ha vist mai. Un home del nord! Aleshores el gos fa un petit lladruc i l’home exclama “Frode!” El gos es llença cap a l’home, a qui omple de llepades, i ell l’abraça i li parla en una llengua estranya.

Tothom és al voltant de la llar de foc, ben abrigat, i s’ha refet amb sopa de peix ben calenta i pa de soda, i ara els grans prenen uns gotets de whisky, la Fiona i el gos llet calentona. No es parlen, perquè no s’entenen amb l’home del nord, de qui només saben que es diu Nicolaus, però es somriuen de tant en tant. L’avi Liam fuma amb pipa i sembla molt satisfet; la mare va a obrir una mica la finestra.

            —Oh! Està nevant!

La Fiona corre a la finestra. Tot de flocs de neu van davallant i pinten de blanc teulades i carrers. No sol nevar en aquelles rodalies i la nena està encantada. Es posa a cantar:

Santa nit, plàcida nit,
ja està tot adormit,
vetlla sols en la cambra bressant,
dolça mare que al nen va cantant…

I tot d’un plegat l’home del nord, en Nicolaus, la canta també, amb una veu molt forta i en la seva llengua:

Stilla natt, heliga natt,
allt är frid. Stjärnan blid
skiner på barnet i stallets strå
och de vakande fromma två…

La cançó s’escampa pel poble i aviat se sent d’altra gent que també la canta. La Fiona s’asseu a terra, a frec de la llar, i continua cantant mentre mira les flames i pentina amb els dits el pèl del gos. Ara canta tothom, la gent del poble i els homes del nord, tots a una veu; veus fortes, veus clares, veus en llengües diferents. L’oceà, el naufragi i el fred semblen molt lluny. En el poble nevat només se sent la cançó dins el silenci de la nit, dins la dolça pau de la nit de Nadal. I la Fiona, amb el ulls que ja se li tanquen, pensa que tot és tan bonic que no sembla de debò.

BON NADAL ESTIMATS AMICS I LECTORS!

A més, l’adreça de Santa (com se l’acostuma a anomenar) té un codi postal canadenc (majúscula, número, majúscula, un espai i número, majúscula, número). L’adreça exacta és Santa Claus, North Pole, H0H 0H0, com tots els nens canadencs saben molt bé. Se suposa que viu a Ellesmere Island, al territori de Nunavut, una illa gairebé tan gran com la Gran Bretanya, habitada per 144 persones a l’assentament més al nord del món (a 800 km del punt central del Pol Nord). A sota un mapa amb l’illa dins un oval de color groc:

I bé, l’any 1973 a uns empleats del Canada Post (Correus Canadencs) a Vancouver se’ls va acudir respondre les cartes dels nens que escrivien a Santa. Se’n van rebre 4.000 i en comptes de llençar-les, les van respondre totes. Durant uns anys, d’altres empleats de correus de diferents llocs del país s’anaven afegint a la resposta de cartes. I l’any 1982 havia esdevingut un projecte nacional a través de Canada Post: es va crear el codi postal H0H 0H0 i els voluntaris per respondre les cartes a Santa eren empleats de correus jubilats. Entre l’any 1982 i 2006, empleats voluntaris de correus, tant jubilats com els que treballaven, havien respost 14 milions de cartes dels nens a Santa. I entre el 2006 i el 2010 se’n van respondre 4.5 milions. Aleshores, van començar a arribar cartes a Santa de molts llocs del món i en llengües diferents –totes es van respondre, fent servir la llengua de cada carta (30 llengües, inclòs l’esperanto) i fins i tot en braille! I quan reben alguna carta més complicada que demanar juguets, tenen l’ajuda de molts treballadors socials per respondre-les.

Potser que l’any que ve algun menut de la vostra família n’hi enviï una en català. Pot ser curiós que Santa respongui des del Canadà en català. Aquestes són les instruccions que donen a Correus:

Cliqueu la imatge i anireu a la pàgina de Canada Post

Des de 1982 i fins ara, s’han rebut 25 milions de cartes que milers de voluntaris han respost sense deixar-se’n ni una.

Ho he llegit fa poc i no veig que la notícia hagi sortit als mitjans catalans, per tant us ho he posat com a inici de l’entrada d’avui.

Em sap greu no haver publicat res el cap de setmana passat, però estava tan i tan cansada que era impossible. I no que ara estigui gaire millor, només un pèl. M’adormo sobre el teclat tot el dia, em roda el cap i em fa mal tot. Suposo que és la fibromiàlgia que s’ha disparat de tan esgotada com estic i del fred que fa (han avisat que serà un hivern súper fred).

He pensat fer-vos un recull de coses, com faig de tant en tant.

Trobo que estem en un punt en que tot és ben depriment. Les coses no anaven gaire bé (a mi gens bé) i va entrar el bully, que és el president actual dels Estats Units, per acabar de capgirar-ho tot. Al Canadà, com he dit altres cops, el tenim molt a prop i quedem ben saturats de les notícies sobre Trump, a més de rebre moltes repercussions de les seves idees de tocat del bolet. Ens amoina molt el que passa amb la medecina en mans de RFK Jr., que si son pare veiés les bestieses que fa em sembla es tornaria a morir de l’ensurt (aquesta vegada es dispararia ell mateix). Ara, RFK Jr., com a Secretari de Salut i Serveis Humans dels Estats Units (marededeu!), ha acomiadat un munt de gent del seu departament i els ha substituit per coneguts antivacunes. I ja en tenim resultats: s’ha acabat la vacunació d’hepatitis B als nadons, la qual cosa durà a centenars de morts. També està en contra de la vacuna de la grip, la vacuna contra el xarrampió, i la vacuna contra el tétanus, la diftèria i la tos ferina (totes malalties que poden ser mortals; i ja tenen casos de tos ferina. Fins i tot contra la vacuna de la polio! Mentrestant, el xarrampió ja te més de 100 nens hospitalitzats i dos morts. Segons els experts, entrarem en una multipandèmia de malalties que estaven quasi erradicades i tornaran amb tota la força. Ara ja no és que hi hagi gent que passi de les vacunes, sobretot les vacunes als infants, sinó que les autoritats obligaran a no vacunar-se. I al Canadà ens angoixa pensar que tindrem 340 millions de persones sense vacunar de res al país de sota amb qui ens separa la frontera més llarga del món i, per tant, no massa difícil de creuar en certs punts.

També és notícia recent que ja s’ha segellat l’acord de la compra de la Warner Bros per part de Netflix. Pot representar la fi de Hollywood i de les sales de cinema de tot el món. Però això ha aparegut també als vostres mitjans, per tant ho deixo aquí i ja em direu que en penseu.

S’ha confirmat que parlar diverses llengües estimula el cervell incrementant, per exemple, la memòria. Se n’havia parlat força, però els estudis que s’havien fet eren amb grups petits de gent. Ara s’ha confirmat amb un estudi fet amb 80.000 persones. I volen encoratjar a aprendre una altra llengua a la gent que és monolingüe o, si ja en saben dos, mantenir-les actives; és molt important. I si se’n saben tres o quatre es veu que és fantàstic de cara a tenir un cervell en forma i a conservar-lo quan et fas vell –als monolingües, se’ls hi accelera molt més la vellesa del cervell. I si llegiu anglès i voleu saber més del tema:
Article de la revista Nature.

Si més no, he acabat amb una bona notícia, perquè els que som de parla catalana sabem més d’una llengua.

Bona nit!

In Flanders Fields

El dimarts serà Remembrance Day, quan ens posem un poppy, una rosella (artificial), agafada amb una agulla a la roba, com a recordatori dels soldats morts a la Primera Guerra Mundial (i a la Segona). A sota teniu la meva.

Però aquest dia és també per recordar els veterans i les seves famílies (els guanys de la venda de poppies és per a ells), moltes vegades, i a molts països, mig abandonats a la seva sort després de tornar de la guerra sense una cama, o dues, o un braç, o una altra ferida que els incapacita, o un desordre post traumàtic. I també és un dia per pensar sobre la pau. A les 11 del matí del dia 11 del mes 11 s’aturen feines i classes durant un minut de silenci. Quan m’ha agafat en una classe a la universitat i he dit als estudiants que era l’hora, sempre he vist com es posaven dempeus de seguida i restaven un minut molt seriosos i alguns amb els ulls tancats. A les escoles, aquest dia solen recitar el poema “In Flanders Fields”, aquí molt conegut, sobre la mort dels soldats, de John Alexander McCrae, un metge canadenc que va escriure sobre medecina i també va escriure literatura. McCrae va anar a la Gran Guerra com a metge i va morir l’any 1918, encara a França, de l’anomenada grip espanyola. Us he trobat un enllaç en català sobre aquest poema, inclosa la seva traducció que perd força comparat a la versió original, però traduir poesia és molt difícil i és una traducció a la Viquipèdia.

També us he trobat el poema recitat pel gran cantautor canadenc Leonard Cohen:
In Flanders Fields. (podeu posar els subtítols en anglès)

I a sota una foto a la Universitat de Toronto, de la Torre dels Soldats, que commemora els membres de la universitat que van servir a les dues guerres mundials. Els noms de tots els que hi van morir (professors i sobretot estudiants) estan inscrits sobre pedra dins dels arcs a l’esquerra i també dins la mateixa torre –1.185 noms de soldats morts.

Avui tindrem la primera nevada de l’any, i es veu que serà sonada (espero que s’equivoquin). I aquesta nit estarem a 7º sota zero. Ja hi tornem a ser!

La dona de l’illa

El sol que havia escalfat de valent tot el dia ja s’acostava a l’horitzò. Ara l’aire era frequívol i l’aigua ben freda. Després de recollir els moŀluscs, la dona va mirar cap on era el seu fill: encara es trobava dins del mar, un poc més enllà de les roques de la costa, amb l’arpó i capbussant-se darrere algun peix. La dona hauria volgut convèncer-lo que havia de sortir de l’aigua, però no li va dir res, sabia que el noi ja era quasi un home, massa gran per fer cas de la mare, i va tornar a casa, una cabana feta d’ossos de balena. Ja vesprejava i l’aigua a l’oceà era massa freda, es deia mentre començava a preparar l’àpat, a més amb les roques ombrejades era fàcil relliscar amb les algues. És clar que el seu fill era fort i podia nedar fins a la platgeta, però es tractava d’una bona distància i faltava poc per pujar la marea.

El crit li va glaçar tota la sang. Va córrer malgrat les cames que li feien figa i el cor que li volia sortir per la boca. No havia estat un ocell, era el seu fill qui havia cridat, un crit agut, terrible. I un sol crit.

Molts anys més tard, quan els homes del vaixell se la van endur de l’illa on vivia –per rescatar-la, deien–, no va oposar resistència. Va morir a Santa Barbara, California, set setmanes després d’arribar, sense cap immunitat contra els patogens d’allí. Era l’any 1853.

La dona solitària, com se la va conèixer, vivia a l’illa de Sant Nicolàs, part de l’arxipèlag de les Channel Islands, la més isolada de totes, petita i al mig de l’oceà. Un lloc oblidat fins al segle XIX quan van començar a ancorar-hi vaixells de caçadors de pells americans i russos, ja que l’illa tenia una població de llúdries molt considerable. Atesa la cacera indiscriminada, l’any 1835 les llúdries eren a un pas de l’extinció. A més de les llúdries, l’illa tenia una gran població de foques, lleons marins i elefants marins. Tret d’aquests animals, només s’hi trobaven ocells, un llangardaix molt curiós i una guineu molt bufona. Ah, i humans: els anomenats nicoleños, un poble indígena americà que feia uns 8.000 anys que vivia a l’illa i al qual pertanyia la dona solitària.

Tanmateix, quan a California va córrer la veu que un vaixell havia rescatat una dona de l’illa de Sant Nicolàs van començar a córrer també les històries als diaris, com ara que vivia a l’illa després d’haver sobreviscut un naufragi, és a dir una dona Robinson Crusoe. Alguns de més ben informats, que tenien coneixement dels nicoleños, deien que era l’última supervivent de la seva tribu, una mena de l’últim mohicà, però dona. I per bé que aquesta darrera versió va perdurar fins fa uns poquets anys, és equivocada perquè la dona de l’illa no va ser l’última supervivent de la seva tribu.

L’any 1814 un vaixell rus de caçadors de llúdries va fondejar a l’illa de Sant Nicolàs. Hi va haver un altercat amb els indígenes d’allí i la cosa va acabar amb els russos massacrant quasi tota la població de nicoleños. Uns quants es van poder amagar fins que els rusos van marxar, i entre aquests s’hi trobava qui va esdevenir després la dona solitària. Aleshores, l’any 1835, un vaixell va recollir els nicoleños que quedaven a l’illa i els va dur a Los Angeles, però la dona solitària i el seu fill es van amagar perquè no volien deixar l’illa. Alguns dels nicoleños desembarcats a Los Angeles van prosperar força, i com a mínim un va sobreviure a la dona solitària. Segons sembla, encara hi ha els descendents d’aquests nicoleños a California.

El problema més gran per saber la història de la dona solitària era que parlava una llengua única de l’illa de Sant Nicolàs. Relacionada amb la llengua d’altres illes de l’arxipèlag, però diferent. Els homes que se la van endur de l’illa no s’hi podien entendre, i ella semblava frustrada de no poder explicar la seva història.

L’any 1960 es va publicar la noveŀla juvenil Island of the Blue Dolphins, de l’autor americà Scott O’Dell, una història basada en la de la dona solitària. Va tenir un èxit enorme durant dècades i va guanyar un premi molt prestigiós, la John Newbery Medal. I precisament va ser la noveŀla preferida de Susan Morris, la investigadora en història que s’ha encarregat de la recerca sobre la dona solitària i ha fet diversos descobriments, com ara que la dona solitària sí va poder explicar la seva història.

Com s’ha dit, la dona solitària es va amagar amb el seu fill a la illa quan el vaixell es va endur els altres nicoleños a Los Angeles. I quan era a Santa Barbara, va poder fer-se entendre per alguna gent indígena de California, amb llengües relacionades amb la seva, i que també la van entendre prou bé –ella tenia una necessitat imperiosa que se sapigués la seva història i la va poder contar. Però gairebé l’únic que li importava de la seva història era un sol episodi, un episodi que semblava dominar per sobre de tota la seva vida: la mort del seu fill atacat per un gran tauró.

I què dir de tot el que ha passat i passa al País Valencià amb Mazon i tot plegat. A veure si el poden fer caure a un pou tan fosc i profund com la seva ànima. Encara bo que la gent continua la protesta, però no té nom que encara no hagi caigut de la seva posició l’infame aquest. Durant un any he llegit els articles i entrevistes de l’Esperança Camps al VilaWeb; per tant, he sentit (llegit) el que ens feien saber molts familiars de víctimes mortals de la gota freda –unes històries colpidores que m’han quedat gravades per sempre. Com pot ser que es deixi pujar individus com Trump, Mazon i una llarga llista d’altres en països democràtics? El meu parer és que per començar cal donar més coneixements als joves molt abans que els toqui votar. És sempre la meva solució a quasi tot: més educació, més coneixements a tothom.

I per acabar me’n vaig a l’Àfrica, a Sud-àfrica i concretament a la província de Limpopo, una de les més pobres del continent, d’on ha sortit un grup de cantants joves, alguns encara adolescents. Per fer-ho curt, es tracta d’un cor que ha esdevingut famós i fins i tot ha actuat als Estats Units. I el que m’ha cridat l’atenció de Ndlovu Youth Choir, com s’anomenen, és que canten cançons conegudes (antigues o més recents) però hi afegeixen elements musicals africans. La meva preferida és la seva interpretació de l’ària “Nessun Dorma” de l’opera Turandot de Puccini. A sota la teniu.

Molt recomanable. A més, la Marta Sibina sempre, a tots el vídeos d’OCTUVRE, és boníssima. Ella i l’Albano-Dante Fachín fan una feina exceŀlent d’investigació d’allò que presenten, i de saber-ho explicar d’una manera entenedora per a tothom. I tot plegat sense rebre subvencions ni tenir publicitat; si poden anar endavant és gràcies als donants i subscriptors. Sisplau, plantejeu-vos fer una donació (són a partir de 5 euros) que pot ser puntual, mensual o annual. S’ho mereixen d’allò més per ser tan competents i necessaris. Si voleu fer una donació, aquest és l’enllaç: Coŀlabora.

I ara travesso l’Atlàntic i em situo al Canadà.

Com he comentat diverses vegades, Toronto te uns quants hospitals entre els millors del món. El Toronto General Hospital, els rànquings mundials el situen com el tercer millor, posant hospitals privats i publics junts. Però l’atre dia em vaig assabentar que es considerat el millor del món pel que fa a hospitals públics. I jo contenta –és l’hospital on vaig quan he d’anar a urgències perquè és el més a prop de casa.

La universitat de Toronto també es troba entre les millors del món –la quarta millor–, i avui llegia que destaca sobretot per la facultat de medecina. Per bé que jo hi vaig estudiar filologia, recordo com tothom em deia que tenir un doctorat d’aquesta universitat m’obriria moltes portes. No me’n va obrir cap. Potser si hagués provat de tenir feina en alguna bona universitat dels Estats Units, me n’hauria sortit, com va fer una amiga meva, però no volia anar a viure als Estats Units perquè amb la gran moguda des de Catalunya n’havia tingut prou.

A sota unes fotos que vaig fer a l’estiu, on es veuen les aules de la facultat de medecina de la Universitat de Toronto.

Tinc una mala notícia de Toronto. Me’n vaig assabentar fa sis dies i és sobre en Ginger, el gat del museu, que molts ja coneixeu perquè fa anys que en parlo. No s’ha mort, no, tot i ser molt vell, però estic amb una gran pena perquè el que li ha passat és pitjor que morir-se. M’ho va explicar un guarda del museu. Vet aquí que fa anys la Universitat de Toronto havia comprat el Planetari al museu (és al costat del museu) però va arribar el covid i no en va fer res. Ara ja ha decidit començar les obres d’enderrocament del planetari per fer-ne un centre de no-sé-què. Ja fa cap a un any que van tapar les entrades (forats) del planetari i en Ginger es va quedar sense casa, perquè allí dormia des de jovenet, i a l’hivern va haver de dormir darrere uns tubs de calefacció del museu (es va cremar el pél diverses vegades). Tanmateix, va trobar la manera de tornar al planetari per dormir. I així estava la cosa quan van començar a treballar-hi a dins abans d’enderrocar-lo i es van trobar amb en Ginger. Van assabentar-se que el gat dormia allí i pertanyia, d’aquella manera, als guardes del museu que l’alimentaven des de feia moltíssims anys –cada dia al voltant de les vuit del vespre, en Ginger rebia el sopar i un bol d’aigua. Els encarregats de fer enderrocar el planetari van parlar amb els encarregats del museu, i de sobte un dia va aparèixer una camioneta amb gent del departament de l’ajuntament que s’encarrega de recollir gats i gossos sense llar. Van agafar en Ginger i se’l van endur a algun refugi per gats.

És espantós, pobre Ginger. Un gat molt vell (però molt sa i àgil), que ha viscut des de jovenet als voltants del museu –Passeig del Filòsof, Planetari, jardins de les Facultats de Dret i de Música–, que ha rebut el sopar cada dia a l’entrada del darrere del museu, que ha tingut veins, com jo, que el saludaven i li parlaven quan se’l trobaven, que era un gat lliure, de sobte se l’enduen lluny i el tanquen en una gàbia. Ell que no ha estat mai tancat, i ara dins d’una gàbia. Dubto que visqui gaire, es morirà de pena.

No me’l puc treure del cap. És molt trist.

Estic millor però no bé, i encara més cansada, i encara més deprimida, i cada dia més horroritzada de veure què passa pràcticament pertot arreu que si no és una cosa n’és una altra. El món s’ha tornat molt lleig. I em causa molta inquietud (i no només a mi) el que passa, com si diguessim, més avall de casa, als Estats Units. Als Països Catalans les vostres notícies se centren molt sobre el que passa a Europa, però aquí, deixant de banda les notícies del Canadà, cap a un 70% de la resta de notícies s’enfoquen en els Estats Units i, naturalment, en els estirabots de Trump. Estirabots molt perillosos, com ara haver declarat el moviment anti feixista (Antifa) dels Estats Units, una gent contundent però pacífica, com un moviment terrorista.

A la Kristi Noem, la Secretària de Seguretat Nacional, aquella que va matar d’un tret el seu gos encara cadell perquè en comptes d’obeir jugava, li sembla molt bé perquè ves, el moviment antifa és igual al ISIS.

Kristi Noem

Mentrestant, unes quantes ciutats americanes han estat envaïdes per la guardia nacional que, segons va dir Trump, a partir d’ara farà els entrenaments militars a les ciutats del seu propi país. La guàrdia nacional ja és o ha estat a Los Angeles, Washington, Memphis i Portland (ciutat molt pacífica); i hi ha plans per a les altres grans ciutats.

Guardia Nacional

Tot això és absolutament inconstitucional, però Trump i companyia han convertit el país en una mena d’autocràcia i fan els que els rota. Com Stephen Miller, a qui tothom anomena Goebbels (alguns li diuen Nosferatus), el personatge més sinistre del govern Trump.Va ser activista de l’extrema dreta, després va ser nomenat director de política nacional del primer govern Trump i ara és el redactor de discursos del president. Durant la primera legislatura Miller va ser l’artífex de la decisió de Trumps de separar els fills dels pares immigrants i, així, disuadir-los de tornar a provar d’entrar als Estats Units. Jo recordo bé tots aquells nens tancats en gàbies, separats dels seus pares, alguns per sempre més. Doncs ara Miller fa de tot per provocar violència a les ciutats americanes per justificar una repressió autoritària.

I amb tot plegat l’ICE (Servei de Control d’Immigració i Aduanes), que és part del Departament de Seguretat Nacional, el de la Kristi Noem que va matar el gos, està totalment desfermat per tot el país, per on un munt d’homes molt cepats i amb la cara tapada, es dediquen a escampar el terror i el caos entre la població immigrant o americana amb aspecte de “latino” o gent fosqueta encara que duguin generacions al país. Jo els hi tinc veritable odi i si pogués els eliminava d’eixe món a tots. A sota algunes de les seves intervencions per endur-se algú, fins i tot criatures com es veu en el vídeo de sota.

Detenen una nena petita (twitter acaba de suspendre aquest compte!)

ICE deté una nena de 15 anys

Detenen una família

Detenen un home de 79 anys que protegia el seu empleat

Detenen una dona que havia anat a buscar la seva filla a l’escola

I com a cirereta, una de les últimes barbaritats de Trump: vol tallar tot el finançament federal als Estats que no el van votar, la qual cosa, a més de ser pura màfia, si va endavant crea precedent. 

(Us asseguro que no m’oblido gens de que us dec moltes respostes)

ROCDUR (Part III)

La natura es desperta molt de matí a Rocdur.

Quan la boirina encara folra els boscos i s’estén indolent sobre els estanys, els ocells ja fa estona que celebren un nou dia amb un esvalot de xiulets que saltironegen per les branques, cants harmònics, piulets tímids, el cro-cro d’un ocellot desmanegat i, molt i molt amunt, el crit penetrant de les àguiles. Amb el seu vol impecable les àguiles travessen Rocdur de banda a banda i no les espanta niar a les altes muntanyes del nord. Algunes s’hi estan fins i tot a l’hivern i aguanten el batzac dels vents glaçats i les tempestes. Allí sondegen les valls nevades per si de cas algun animaló ha deixat l’aixopluc dels arbres, tot i que durant els freds hiverns del nord els animals solen estar-se dins dels boscos a l’abric del vent. Fins i tot els pocs ocells que s’han quedat al nord sembla que els costa arrencar a fer grans volades i s’estimen més anar de branca en branca. Tot sembla molt quiet, silenciós, dins dels boscos nevats, només de tant en tant se sent piular en algun indret indeterminat, o bé de sobte un tros de gel cau d’una branca i esvera la guineu que ensumava un forat; la guineu fa un bot i es queda immòbil perquè ha vist passar unes ombres: és un escamot de llops que habiten les contrades del nord. Avancen en un grup dispers recorrent els boscos com espectres, gairebé invisibles entre els arbres, només unes ombres que es veuen un moment i ja no es veuen més. Un cérvol ensuma l’aire, inquiet, a punt per fer una correguda si nota massa prop la fortor dels llops. Més enllà un conill blanc, espaordit en veure una ombra, intenta arribar a un matoll. L’esquirol que grata la neu i troba el tresor que amagà fa temps, en sentir el crit agònic allí mateix puja de cop dalt d’un arbre i i en quatre salts arriba al seu refugi on es menjarà el seu tresor en pau.

Els ànecs fa temps que deixaren les contrades del nord i ara es banyen a les aigües fredes, però no glaçades, de les terres més al sud. Tot i fer sol, l’aire fresquívol estarrufa les plomes dels ànecs que llisquen impertorbables per un estany. A frec de l’aigua un senglar arrossega el morro pel fang cercant qui sap què. S’atura i els seus ullets semblen contemplar un moment les figures que avancen per l’aigua. Fa un gruny de menyspreu i, tot enfangat, es fica dins d’un bosc on la llum clapeja els troncs dels arbres. Un rosegador menudet s’aparta del pas del senglar i, a corregudes i aturant-se aquí i allà, aconsegueix sortir de sota els arbres a una petita planada amarada de sol. Fa poc que l’herba l’ha cobert de verd clar i hi ha rosegadors pertot arreu gaudint de l’herba tendra. Una àguila es llança com una fletxa, agafa la presa amb precisió i torna a solcar l’aire cap al seu niu dalt d’un cim. Des d’allí observa els  canvis de llum i com el gris  esdevé un blau transparent que tot d’una s’esborralla de núvols foscos o bé s’apaga a poc a poc tot mudant-se en vermells i grocs llampants. I la llum, sempre la llum, ara innocent, ara puixant i nítida, ara resplendent entre els núvols, ara només un enyor de claror.

 I a la fi arriba un dia que tot és curull de flors. Els senglars entren i surten dels boscos seguits dels seus petits i sempre cercant qui sap què per terra. Els ocells es desplacen amunt i avall tot buscant cucs grassonets que duen al niu. Pertot hi ha conills,  famílies senceres, que aprofiten la son de les aus de la nit per anar a cercar aliment. N’hi ha molts de jovenets que fan bots sense solta ni volta o exploren un matoll ple de cuques o es miren, encuriosits, una papallona. I n’hi ha tantes de papallones que de vegades semblen un vol d’ocells de coloraines.

A l’estiu els boscos del nord estan encatifats de flors per on saltironen cérvols novells o hi juguen els cadells de llop. Les àguiles continuen el seu vol amunt i avall de Rocdur i tot s’ho miren des de les altures.  Al sud la calor és més forta i les tardes són feixugues; només se sent el brunzit de milers d’insectes per petites planades, muntanyes i boscos. De tant en tant un esbart d’ocells arreplega un eixam d’insectes i de seguida tot torna a la calma brunzinaire. Les sargantanes s’estenen, mandroses, sobre les pedres; treuen la llengua tot d’una per caçar una mosqueta i retornen a la letargia de la tarda estival. Però l’estiu ja es va apagant: els dies són més curts i la calor cada dia se sent menys.

A la tardor els esquirols estan molt atrafegats recollint nous, i tots els altres rosegadors endrecen els seus caus aquí i allà. Entre els arbres virolats i per sobre una catifa de fulles vermelles i grogues, les guineus vigilen cada moviment, cada sorollet, per tal de saltar ràpidament sobre la presa. També ara i adés donen ullades als estanys –aviat tornaran els ànecs–. Una granota es capbussa i la superfície de l’aigua s’omple d’anells màgics. Un senglar s’ho mira un moment i retorna a la seva tasca de trobar qui sap què a la terra molla. El color carabassa del cel es dissipa a poc a poc i les ombres s’apoderen del capvespre tardorenc. Un gran nombre d’animals es fica dins dels seus nius i caus quan, tot d’un plegat, se sent un aldarull per sobre els arbres i tots s’aturen. Han tornat els ànecs. I ja la lenta allau de fosca tot ho cobreix fins que les muntanyes només són ombres sota una lluna clara. Serralades i pujols, boscos, planades i estanys queden amarats de nit, de son; hi ha una pau embruixada per arreu.

I aleshores obren els ulls els mussols.

A sota una fotografia del meu vot per a l’1 d’octubre de 2017, enviat a la delegació de Catalunya a Washington (per a tota l’Amèrica del Nord). El vot més important de la meva vida, com he dit altres vegades.

Ves per on, sembla que he aconseguit escriure una mica.

Acabo amb un tema diferent: un vídeo d’un programa de Jon Stewart a qui probablement coneixeu, oi? Aquí entrevista Mark Carney, qui és el Primer Ministre canadenc, poc abans que es presentés a les eleccions i guanyés. És un home molt inteŀligent, Mark Carney, i molt preparat. Va néixer a un lloc molt petitet del Canadà en una família de classe mitjana, i amb una beca va poder estudiar a la Universitat de Harvard on es va graduar amb un B.A. en economia. Aleshores va anar a estudiar a la Universitat d’Oxford on va fer un masters en filosofia i després va acabar dos doctorats, l’un en filosofia i l’altre en economia. Anys després, gràcies a ell Canadà se’n va sortir molt bé de la crisi econòmica de l’any 2008. Va ser ell qui va posar un gran control als bancs i va evitar desastres econòmics com ara el de l’estat espanyol o el dels Estats Units. Però els seus èxits professionals han estat molts més.

El vídeo el tinc tot subtitulat al català (uns bons subtítols), però no sé què passarà quan l’obriu vosaltres; potser si el veieu a YouTube amb aquest enllaç a sota us surti el català, o canvieu-ho a la vostra pàgina de YouTube si en teniu (a dalt a la dreta, cliqueu la vostra foto, a la llista cliqueu Llengües i allí cliqueu “català”). Veureu que Mark Carney, a més d’inteŀligent, és molt senzill i simpàtic –té un gran sentit de l’humor.

A la resta del post posaré algunes fotografies del mes de maig que no vaig publicar mai. Són totes del meu barri.

(Necesito una mica més de temps per respondre els comentaris de fa dues setmanes )

L’altre dia va morir un exceŀlent actor canadenc, Graham Greene, que era una gran persona, amb un sentit de l’humor boníssim, i a qui tinc la sort d’haver conegut durant una tarda, ja que era amic dels meus amics de les primeres nacions. Graham Greene era un indígena Oneida nascut a la reserva de les Sis Nacions a l’Ontario. La fama li va arribar després de ser nominat per un Oscar com a millor actor secundari per la peŀlícula Dances with Wolves (Balla amb llops) de Kevin Costner. L’any 2015 el govern canadenc el va fer membre de l’Ordre de Canadà, un gran reconeixement. Era molt estimat per un gran nombre de canadencs que li van fer tota mena d’homenatges en morir. A més de cinema i televisió, va fer molt teatre, al Canadà i a Anglaterra. Vaig veure que en van parlar a TV3 (o com es digui ara) i al diari Ara, però hi ha errades a totes dues notícies.

El dijous torna a ser l’11 de setembre i espero que sigui un èxit, per bé que hi ha molta gent desanimada. És normal estar-ne però s’ha de fer un esforç o mai s’aconseguirà res i cal la independència. I per aportar alguna cosa tornaré a enllaçar els “Microrelats del setge” (no és la primera vegada que ho faig des de 2014). Va ser una idea genial, una iniciativa coordinada per Anna Maria Villalonga, Jordi de Manuel i Jordi Masó Rahola –i em va fer una iŀlusió enorme participar-hi amb un microrelat.

Us enllaço el post que vaig publicar sobre els microrelats al meu blog de VilaWeb. Hi ha un enllaç a cada dia i podeu veure quins escriptors van publicar un microrelat aquell dia.

Microrelats del setge

Acabo amb unes fotos de Toronto d’aquest estiu.

Vaig conèixer el professor Joseph Gulsoy quan no feia gaire que jo vivia a Toronto i ni sabia que existia la Universitat de Toronto i menys el professor Gulsoy. Una dona catalana canadenca havia organitzat una reunió de catalans, i no recordo com va anar que m’hi va convidar. La meva mare, que es trobava a Toronto de visita, també hi va anar. I allí vàrem conèixer al professor Gulsoy, de qui ens havien dit que era una exceŀlent persona i un gran estudiós del català. No m’esperava que fos també tan i tan senzill. Després de conèixer-lo durant molts anys puc dir que els elogis li feien nosa; fins i tot els premis que li atorgaven (n’hi van atorgar molts), alhora que els rebia amb gran gratitud, el destorbaven una mica. Ell era feliç quan podia treballar fent recerca sobre llengua, caps de setmana i tot. Però també li agradava fer les classes a la universitat, parlar amb alumnes interessats i convidar amics, coŀlegues i algun estudiant a dinar al Faculty Club de la Universitat de Toronto. Al llarg dels anys hi vaig anar moltes vegades; m’encantava perquè sempre hi havia gent interessant. Hi havíem anat amb els lectors de català que enviava la Generalitat i després l’Institut Ramon Llull, abans d’esdevenir jo la lectora. Recordo els dinars al Faculty Club amb la Marta Marín i també amb en Frederic (després va ser professor a Catalunya i a Anglaterra, però no recordo el cognom). També hi havia estat convidada amb la professora Jill Webster, directora del centre d’Estudis Medievals (de qui parlava l’altre dia aquí). Ni la professora Webster ni el professor Gulsoy eren de cap país català, però teníem tota la conversa en català i d’una manera molt natural al Faculty Club de la Universitat de Toronto al Canadà. I un d’aquests dinars va ser amb en Raimon i l’Annalisa. Mai m’ho hauria esperat (aquí en parlava). Quan el professor Gulsoy va saber que volien visitar el despatx que llavors compartíem el professor Gulsoy i jo (ell ja teòricament jubilat però continuava fent classes, i jo tot just feia un mes que havia començat a fer classes com a professora) de seguida va decidir que dinaríem al Faculty Club. Perquè al professor Gulsoy li agradava fer-nos feliços.

Joseph Gulsoy era d’origen armeni, però la seva família va anar a parar a Turquia després de fugir del genocidi perpetrat contra els armenis precisament per l’Imperi Otomà. Mai vaig acabar d’entendre com va anar la cosa, però sí sé que el seu pare, que per cert era un etimòleg aficionat, va canviar una mica el cognom per tal que semblés turc. I  va viure –varen viure tota la família- amb por de ser descoberts. De vegades em pregunto si el fet que el professor Gulsoy sempre semblava voler passar desapercebut era per aquesta por a ser descobert que l’havia fet patir des de petit. Ell mateix m’havia explicat que passava molta por a Turquia, i que sempre es va sentir armeni –a Toronto contribuia molt generosament a l’Associació Armenia de Toronto, però mai deixava que es publiqués el seu nom perquè les seves donacions, totes, les feia amb el cor i no volia honors.

Joan Fuster i Joseph Gulsoy (1968) (cliqueu per anar al article de la fotografia)

Joseph Gulsoy no podia veure algú demanant almoina sense patir per aquella persona. De seguida li donava alguna cosa. A Barcelona ho tenia més complicat que a Toronto perquè hi havia més captaires. Quan hi viatjava es trobava un dia amb la meva mare que sempre tenia alguna cosa per a mi i que el professor Gulsoy em duia. Quan es trobaven, la convidava a dinar i de camí al restaurant, generalment a la Barcelona antiga, es topaven amb un munt de captaires i el professor Gulsoy havia de donar diners a tothom. La meva mare li deia que és impossible donar-ho a tothom, que són massa persones, però ell deia que havia de fer-ho. La meva mare m’ho havia explicat. I el professor no era pas diferent a Toronto on el coneixien tots els captaires al voltant de la Universitat de Toronto. I explicaré dues anècdotes sobre aquesta faceta de Joseph Gulsoy.

El professor vivia força lluny del centre, on hi ha la Universitat de Toronto, i venia amb metro. A la sortida de l’estació d’Spadina cantonada amb Bloor, hi havia durant uns anys una dona captaire que tenia un nen d’uns set anys que era amb la mare quan s’acabava l’escola. Allí, a la cantonada, venia un diari del barri (el venien gent sense feina) i s’estava tot el dia dreta de vegades amb 15 o 20 graus sota zero. El professor Gulsoy hi passava de camí al departament de la universitat un dia a la setmana. S’aturava a fer una curta xerradeta amb la dona –com estava, que feia el seu fill, avui fa molt fred– i li donava un bitllet de banc. Però quan era final de mes li donava una quantitat força generosa. Doncs una vegada el professor va estar malalt amb grip a finals de mes i estava angoixat pensant amb la pobra dona que esperava la mensualitat, com ell deia. Em va trucar molt nerviós i em va demanar si per favor jo podia anar a la cantonada a donar la mensualitat a la dona, que ell m’ho enviaria al banc. Realment estava desassossegat. Ho vaig fer, naturalment, i la dona vinga a fer elogis de Mr. Joseph, com l’anomenava i de qui ni sabia que era professor.

En una altra ocasió, ell mateix em va explicar una anècdota ben curiosa però que també mostra com era. Eren les festes de Nadal i el professor Gulsoy s’assegurava de contribuir amb donacions als menjadors per pobres. Doncs vet aquí que el dia de Sant Esteve (aquí Boxing Day) va anar amb la dona i els fills a dinar a casa una cosina o neboda o no me’n recordo qui, que vivia prop d’un menjador per pobres, i el professor va pensar que de camí a casa els familiars duria una contribució per a tots aquells sensellar que li feien pena. Va deixar la seva dona i fills a l’entrada de la casa dels familiars i se’n va anar al menjador per pobres. Però es va trobar la porta tancada amb clau. Va picar i no l’obrien. Aleshores va donar la volta a l’edifici i va trobar la porta del darrere, també tancada però quan va picar i picar el van obrir. Sense ni deixar-lo dir res se’l van endur a dins i el van asseure en una taula amb altres homes. “No es preocupi”, li van dir, “que no passarà gana”. L’havien pres per un sensellar. No només jo, sinó que ell també reia quan m’ho va contar. Li va costar una mica que entenguessin que era allà per fer una donació. La veritat és que el professor Gulsoy anava quasi sempre molt senzill i moltes vegades tenia la ment en un altre lloc (pensava amb l’etimologia d’alguna llengua?), per tant era fàcil confondre’l amb qui no era. Aquesta anècdota em va recordar un episodi del Columbo, amb en Peter Falk, on també el prenen per un sensellar i el fan seure a un menjador per pobres. Una miqueta de Columbo tenia el professor Gulsoy: senzill, ara i adès despistat (a mi de vegades m’havia parlat en hongarès o francès sense adonar-se que no era català), molt amable i educat sobretot amb els desposseïts i gent amb feines poc remunerades.

I amb aquesta comparació acabo l’escrit perquè, tot i que podria continuar, per exemple amb anècdotes amb Joseph Gulsoy i Joan Coromines (algunes ben divertides), això que he escrit a raig amb mil records ballant al cap, ja ha sortit massa llarg.

Us enllaço l’article que acaba de publicar El Temps sobre el professor Gulsoy. Parla de les contribucions que va fer a la lingüística. Un article interessant i molt més seriós que el meu.

No he acabat el conte de la setmana passada. He tingut uns quants problemes, com ara el caos de les cambres de bany que n’hi ha per setmanes fins que acabin (ja us ho diré quan enllesteixin; ara no hi vull pensar que m’agafa ansietat), i molta feina de la universitat –no em deixen ni respirar, sempre amb coses i cosetes d’una administració o d’una altra; insuportable. I a sobre m’han eliminat una classe pel setembre (un terç del sou) perquè no arribava als 25 estudiants que enguany demanen. L’administració és un desastre de burocràcia sense cap ni peus, amb centenars de managers sense experiència i més rucs que ni fets a mida (estic que trec foc pels queixals).

Per cert, parlant d’universitats, l’altre dia va sortir la famosa llista anual de les mil millors universitats del món, elaborada per la Universitat Jiao Tong de Shangai. La meva universitat –vull dir la Universitat de Toronto (no a la que treballo ara), on vaig estudiar el meu segon B.A., el masters i el doctorat– ha quedat un any més la número 25 (altíssim). Molt orgullosa de la meva alma mater, si més no com a lloc d’aprenentatge. Hi vaig tenir tres professors de gran volada: Joseph Gulsoy (coŀlaborador de Joan Coromines), Mario Valdés (president del MLA: Modern Language Association) i Keith Ellis (una autoritat mundial sobre l’obra del poeta cubà Nicolás Guillén). I d’altres força interessants, com ara una professora de cinema que, quan jo tot just estudiava el masters i només em coneixia d’haver estudiat una assignatura de cinema amb ella, em va donar feina d’ajudant; era la professora Wendy Rolph. També he de mencionar la directora del Centre d’Estudis Medievals, Jill Webster, qui no va ser professora meva però ens coneixíem i em va donar una feina durant dos estius (jo ja feia el doctorat), per fer una mena de classe a cinc estudiants també de doctorat, ells en literatura medieval, a qui els calia entendre manuscrits antics en català i en castellà, llengües que no sabien (sí, però, llatí i francès), i la meva tasca era que aprenguessin els rudiments del català i del castellà escrit, suficient per una comprensió de manuscrits dels segles XIV i XV. I, curiositats, la doctora Jill Webster (la directora del Centre d’Estudis Medievals) sabia català bé perquè s’havia comprat un pis a Barcelona on passava els anys sabàtics i els estius (quan es va jubilar hi passava sis mesos cada any); però encara més curiós: va estudiar a la Universitat de Barcelona quan era jove i –increïble- llogava una habitació en un pis de l’edifici on jo vaig viure sempre fins a venir al Canadà! Un dia tot parlant ho vam descobrir, per bé que jo encara no havia nascut quan ella hi era. La professora Jill Webster va morir aquest any. També va morir la Wendy Rolph, l’any 2016, de càncer, quan tot just ens havíem trobat uns mesos abans, després d’anys, a l’aniversari del professor Gulsoy. Tampoc no hi són el professor Keith Ellis ni el professor Mario Valdés (director de la meva tesi doctoral). El professor Joseph Gulsoy, qui era el de major edat, encara viu. I, de veritat, no sé pas com he acabat parlant de tot això –no era la meva intenció. Suposo que una cosa m’ha dut a una altra.

Seré súper breu, doncs, amb el tema de qual volia parlar (ja ho ampliaré més endavant): Toronto en relació al conte (mig conte) que vàreu llegir la setmana passada, amb fotos.

Doncs, més breu encara perquè fa quasi dues hores que cerco, en alguns webs que conec, fotos de franc del Parlament d’Ontario (jo no en tinc cap) i, nois, ni que demanés la lluna perquè ni una foto de franc, i mireu que no és cap obra d’art el nostre parlament que, com indico en el conte, és al bell mig del Queen’s Park. Bé, en posaré una que no és ideal però què hi farem, ara ja és massa tard. Les altres són fotos del Queen’s Park que són meves (la majoria de la tardor).

I demà intentaré respondre tots els comentaris endarrerits, de debò!!!

Avui volia haver escrit un conte per a celebrar-ho, però no l’he pogut acabar malgrat tenir-lo tot embastat des de feia uns dies. Té lloc a Toronto l’any 1903, i havia d’estar segura que les coses que menciono ja existien llavors, i com eren exactament. Bé, he perdut molt temps amb tota la recerca i només he pogut fer la meitat del conte (la resta la tinc embastada, però sé molt bé què passa i com acaba). Feia moltíssim temps que no escrivia alguna cosa de més d’una pàgina, si fa no fa. En gran part per la feinada i total manca de temps que tinc sempre, però no hi ha ajudat gens que estic blocada des de fa uns anys per culpa de diverses coses dolentes que em van passar alhora, però sobretot una que estava directament relacionada amb escriure. I, com deia, a sobre no tinc mai temps. He hagut de fer un gran esforç per aconseguir aquest mig conte i mig més embastat, però estic contenta de celebrar el meu aniversari amb un conte nou.

M’he decidit a penjar-lo aquí per saber què en penseu. Sí, ja sé que no el llegireu sencer i amb la meitat és molt difícil opinar, però, bé, si voleu dir-ne alguna cosa us ho agrairé. Ah, per cert: encara que el títol sigui “Un conte de fades” no és en absolut un relat amb elements fantàstics.

Nota: Us respondré els comentaris de la setmana passada de seguida que pugui. Sorry!

Un conte de fades

L’àvia era en un banc del Queen’s Park de Toronto sota un sol tardorenc d’un capvespre clar. Potser pensava, o somiava, qui ho sap. De tant en tant somreia. Jo m’havia assegut sobre la gespa una mica més enllà i llegia un llibre. Al banc de l’àvia hi havia una altra dona gran que duia els cabells tenyits de ros i feia ganxet. Ara i adès ella i l’àvia es deien alguna cosa; qui sap què perquè amb la demència que patia l’àvia no era fàcil tenir-hi una conversa. Un home jove amb un gos va passar per davant del banc i les va saludar fent un cop de barret;  elles li van somriure. L’havia vist pel barri, aquell jove, i havia observat que sempre era molt gentil amb les dones grans.

S’hi estava molt bé al Queen’s Park aquella tarda lluminosa de finals de setembre de 1903. Avantatges de viure no gaire lluny del parc. Vaig tancar el llibre i em vaig dedicar a contemplar el meu entorn. Llàstima no tenir allí un pintor perquè el Queen’s Park aquella tarda es mereixia un Monet que transmetés l’atmòsfera del parc amb tota la seva vegetació de gespa, arbres i flors, i amb les dues dones al banc, la mainadera que passava empenyent un cotxet, l’home amb el gos més enllà. Unes pinzellades màgiques que copsessin tot allò amarat d’aquella llum meravellosa. Si fa no fa és el que pensava mentre m’omplia d’una nyonya dolça.

Al meu costat tres o quatre esquirolets cercaven a l’herba alguna cosa per menjar. De sobte, l’un va córrer a dalt d’un arbre amb els altres al darrere –semblaven criatures jugant. Quan era petita, l’àvia em duia al Queen’s Park que llavors no estava tan cuidat com ara. Una bosseta de nous duiem cadascuna per a aquelles bestioletes. M’avenia molt amb l’àvia. Com que vivia amb ella –la mare morí quan vaig néixer, i el pare durant l’epidèmia de verola de 1885, quan jo tenia 3 anys–, era l’àvia qui durant molts anys em duia al llit i cada nit em llegia un conte. Els que més ens agradaven eren els dels germans Grimm, però de vegades recitàvem poemes. Anys després era jo qui li llegia a l’àvia, o recitàvem juntes abans que ella se n’anés a dormir. I allí, asseguda sobre la gespa del parc mentre deixava que un raig de sol m’iluminés la cara, me’n van venir al cap una pila que vaig recitar a poc a poc mentre se’m tancaven els ulls: Twinkle, twinkle, little star / How I wonder what you are… Eeny, meeny, miny, moe/ Catch a tiger by the toe… Jack and Jill went up the hill / To fetch a pail of water… Double, double, toil and trouble/ Fire burn and cauldron bubble… …

Em vaig despertar, i asseure de cop, quan al carrer es va sentir la detonació llunyana d’un d’aquests cotxes que van sense cavalls. M’havia adormit!

Vaig mirar ràpidament el banc on hi havia l’àvia, però era buit! Em vaig posar dempeus d’un salt i vaig recórrer l’avinguda que travessa el parc verticalment cap al nord fins al carrer Bloor. Confiava que l’àvia s’hauria assegut en algun altre banc, però tots eren buits. Un ventijol sacsejà les branques dels arbres i vaig tremolar. Ja vesprejava i el cel s’omplia de núvols foscos. Com m’havia pogut adormir tanta estona quan estava a càrrec de l’àvia? Els ulls se’m van omplir de llàgrimes, i el cap de visions de l’àvia accidentada tota sola en algun racó de la ciutat. I jo que me l’estimava tant havia deixat de vigilar-la! Mai, ni abans ni després d’aquell dia, m’he sentit tan culpable d’alguna cosa.

Si pogués trobar la dona que s’asseia al banc amb l’àvia, o el jove del gos o la mainadera amb el cotxet. Però on eren? Fins i tot els esquirols s’havien esfumat. Tot plegat era com ser dins d’un malson, perquè allí no pareixia quedar-hi res ni ningú. Un oratge fred i les ombres s’havien ensenyorit del parc. Ah, però ara veia quatre o cinc ossos rentadors que havien aparegut sobtadament. Em semblava que em miraven amenaçadors com per completar aquella sensació inquietant.

I si l’àvia havia estat atropellada per un cotxe de cavalls o per un automòvil d’aquests nous, com el que tenia el Sr. Eaton?, pensava mentre cercava per totes bandes amunt i avall per la part nord del parc. Sort que no és gaire gran, perquè si arriba a ser el High Park! No ho volia ni imaginar. Sortosament també, semblava que l’àvia havia agafat el seu bastó, aquell que li agradava tant amb el pom d’ivori que representava el cap d’un cavall. Al banc no hi era per tant l’hauria agafat.

Potser ja algú havia trobat l’àvia, pensava esperançada, i devia intentar entendre on vivia, perquè l’àvia no es devia recordar ni tan sols que jo era amb ella al parc. Potser l’haurien dut a una comissaria, però la més propera era una mica lluny del parc. Vaig pensar que si l’àvia era en una comissaria no corria perill i m’hi podria arribar quan hagués mirat bé els llocs propers. I si per casualitat l’havien dut a casa, tampoc m’havia de preocupar: allí hi havia la Jenny, que es cuidava de la casa, i la nostra cuinera Mary, que sabia què s’havia de fer en cada ocasió.

El Queen’s Park es recorre sencer en deu minuts. I no és ni era un lloc solitari, si més no durant el dia, ja que està envoltat per la Universitat de Toronto i al bell mig hi té el Parlament d’Ontario que divideix la part nord de la part sud del parc. La part nord era la que coneixia més bé l’àvia perquè de costum era on ens estàvem. I li agradava molt visitar Victoria College, tot just a l’est del parc, que era part de la Universitat de Toronto. I per això cap a allà vaig encaminar-me tan de pressa com podia.

Mentre hi anava, pensava que el més assenyat que podia fer era cercar pels voltants de la universitat, i en cas de no trobar l’àvia, aleshores anar fins a la comissaria.

L’edifici principal de Victoria College, d’estil neoromànic i amb un to rosat, sembla tret d’un conte de fades. Per això li agradava a l’àvia. A mi no tant i, definitivament, no en aquell moment que romania tot tancat i sense cap finestra iŀluminada. Amb el vent i la foscor ja força present no feia cap gràcia. No vaig deixar ni un racó sense mirar de l’exterior d’aquell edifici ple de racons, escales, cantonades, matolls. No cal dir que l’àvia no era enlloc. Potser per culpa de l’estil de l’edifici i el nerviosisme que em devorava i la solitud plena d’ombres on em trobava, em va venir al cap una notícia de feia pocs dies. De les cinc dones que havien desaparegut a Toronto, n’havien trobat dues: l’una en un camp d’escombraries i l’altra va aparèixer en una platja del llac Ontario. Ambdues havien rebut un cop al cap que les hauria estabornit, i segurament a continuació havien mort escaldades, immerses en un líquid bullent. S’especulava que hi havia un assassí desfermat a la ciutat. I el més curiós: les víctimes eren dones grans.

Algú va trencar una branqueta darrera uns matolls i vaig fer un salt que de poc arribo a dalt de les torres de l’edifici de conte de fades. Sense alé vaig veure sortir de darrere els matolls una mofeta preciosa. Vaig estar a punt d’abraçar-la, però vaig reaccionar a temps i vaig fugir abans que em ruixés.

Fi de la primera meitat

Jardí de les Roses. Abans i ara.

Definitivament Europa no li planta cara al bully aquest mentre ell els insulta, com ara amb les turbines, i l’Ursula amb cara de circumstàncies però a la fi li riu les gràcies, o el camp de golf i els arancels despòtics, en una encaixada de mà que deixa Europa d’allò més patètica dins les grapes del boig.

El Canadà sí que s’ha posat ferm. Diuen que la Xina i el Canadà són els dos països que més paren els peus a Trump, la qual cosa enfurisma el president dels Estats Units, sobretot pel que fa al Canadà, perquè de la Xina s’ho pot esperar més, però el Canadà i el Primer Ministre Carney li fan agafar unes rabietes de mil dimonis. És clar que els canadencs (i els xinesos) ho passarem malament durant un temps, però sembla que unes dues terceres parts de la població estem disposats a aguantar per tal de no doblegar-nos al criminal d’en Trump. I, de tota manera, tenim recursos que els Estats Units necessiten de nosaltres, malgrat que nosaltres en necessitem d’ells també.

A sota una tira còmica recordant que una gran part d’Estats Units depèn de la electricitat del Canadà.

Continuant amb Trump i companyia, ahir VilaWeb va publicar un article del Washington Post traduït al català, sobre les condicions al CECOT, que recomano a qui no l’hagi llegit: Benvinguts a l’infern.

A Toronto continuem amb dies d’aire net, però d’altres contaminats pels incendis forestals i per mi irrespirables, per tant, no puc sortir. Continua a casa la saga del sostre i etcètera de les cambres de bany. Els cursos a la universitat pel setembre no es veuen gens bé al meu departament. En tinc dos plens, però l’altre només té 20 estudiants i en calen 25 perquè no es canceŀli el curs (la decisió de l’administració serà d’aquí molt poc) i en necessito tres per pagar despeses, sobretot ara que m’apugen el lloguer un 9%. I pels que se’n van assabentar al twitter o facebook, estic quasi bé del tot del dit. Pels que no ho sabeu: el dimarts em vaig clavar un clau rovellat al polze, amb força (el clau, molt llarg, travessava la paret de la cuina des del pis del costat i la punta sortia al meu), i vaig haver d’anar a urgències on em van posar l’injecció del tetanus.

De moment, els dies que puc surto una estona pel barri a caminar, somiar i fer unes fotografies.

Mirant avall des del meu balcó

Intento també posar-me al dia amb molts missatges d’amics, als qui mai acabo responent perquè em dedico a respondre emails d’estudiants i de inacabables oficines de la universitat. Tinc gent enfadada i tot.

I pertot hi ha entrebancs totalment inesperats, com ara l’aire contaminat amb el fum dels incendis que em posa molt malalta durant dies, o quan s’ensorra el sostre de la cambra de bany. Per cert, ja han trobat el culpable després d’una setmana investigant els vuit pisos sobre el meu. És el pis directament a sobre que te la fuita d’aigua. I el problema ha resultat ser pitjor del que es pensaven. Per fer-ho curt: aquests dies han enderrocat pràcticament tota la cambra de bany del pis de dalt, i a finals de la setmana que ve, o l’altra enderrocaran el que és la cambra de bany del meu fill, i caldrà també enderrocar una paret que dona al gran armari encastat a l’habitació del meu fill, i part d’una paret de la meva cambra de bany. Si hi ha sort, hauran acabat de fer totes les reparacions quan comenci les classes d’hivern el 2 de setembre.

I el meu llibre de relats empantanegat des de fa tres anys.

No us sembla que tinc dret a voler destruir tot el que trobo? Però acabaré amb algunes fotos del barri a veure si em calmo. Encara sort que el meu barri és bonic a l’estiu.

Un carrer del barri

La vorera d’un carrer principal

Universitat de Toronto

Universitat de Toronto

Universitat de Toronto

El dimecres em vaig trobar amb un estudiant per a fer un cafè –dins la llibreria Indigo que és molt gran i té una cafeteria a dins, a més de llibres. Ens havíem de trobar el dilluns, però ho vaig canceŀlar atès el fum, després vaig canceŀlar el dimarts per la mateixa raó, i a la fi vaig dir que el dimecres i a pastar fang el fum. M’hi va dur el meu fill en cotxe i em va recollir d’allí al parking de dins –les coses que s’han de fer per culpa del canvi climàtic! Abans només ens havíem de preocupar dels hiverns; ara també dels estius.

És un estudiant més gran que els altres (està casat i té dues filles petites), era un immigrant que ara està d’allò més content perquè feia poc més d’una setmana que li havien donat la nacionalitat canadenca, o sigui que ha deixat de ser immigrant, i fa uns anys que va deixar de ser esclau. Perquè això era a l’Aràbia Saudí tot i haver-hi nascut. Els seus pares van fugir de la violència del seu país a l’est d’Àfrica i, com que eren musulmans, van decidir anar a l’Aràbia Saudí. Però com que eren més foscos que els saudis i eren pobres van haver-se de conformar a ser esclaus. No se’n diuen esclaus sinó un nom àrab que no recordo com va dir que era, però eren esclaus de facto: privats de llibertat de sortir de la ciutat, i no cal dir del país –fins i tot d’anar a certs barris–, privats de poder estudiar més enllà de l’escola, privats de poder treballar en res més que en feines de neteja i similars, i un llarg etcètera. I a sobre els saudis tenen les penques de fer que paguin 3.000 dòlars cada any a l’home a càrrec de qui estan, l’equivalent a un amo. 

He tingut d’altres estudiants musulmans, molts de Gaza, que s’han queixat força de l’Aràbia Saudí. Recordo un noiet de Gaza que també va néixer a l’Aràbia Saudí i tampoc va tenir la nacionalitat, per bé que la seva família no era esclava ni pobra. El seu pare era enginyer, eren de classe mitjana i eren àrabs, no subsaharians. Tot i això van haver d’anar-se’n perquè ni feina podien trobar i els diners minvaven. Els van acceptar a Jordània, però va costar un munt i gràcies a que duien una mica de diners.

A l’Aràbia Saudí només accepten gent multimilionària. Aleshores és igual que no siguis musulmà i pots tenir el color que vulguis. Passa el mateix en altres països àrabs però és menys exagerat.

I torno al meu estudiant d’enguany amb qui vaig anar a fer un cafè. Ja ha acabat el tercer any d’universitat tot i treballar a temps complet. Parla unes quantes llengües (africanes i europees), és inteŀligent, estudiós, súper educat i llegeix molt. A més, és molt senzill i bona persona. Vaig aprofitar per fer-li preguntes sobre l’islam. I sobretot sobre el hijab que és tan controversial a Catalunya. Volia saber la seva opinió. Doncs res, diu que se’l posi qui vulgui i qui no vulgui que no se’l posi, ves; el que no és acceptable és imposar-lo, sigui l’estat o algú, això ho troba terrible, però no veu res dolent en que una dona el dugui si és la seva voluntat. La seva dona i filles no el duen. Suposo que si has sigut esclau tot et sembla bé.

Ei, abans que me’n descuidi: a la fi he vist en Ginger!! Aquest vespre, fora el museu, en el seu raconet com sempre. M’ha semblat que estava content de veure’m (no l’havia vist des de l’octubre). Mentre li parlava s’ha instaŀlat ben còmode i em mirava tancant els ullets. I s’ha posat a fer rom-rom! No he intentat tocar-lo perquè sé que no deixa que ho faci ni qui li porta el sopar, per tant només he continuant dient-li cosetes una estona –sobretot li he dit que vagi en compte amb els coiots. Està igual que sempre i ja passa dels 20 anys.

A sota una foto de fa dos dies: un raconet del meu barri.

No ajuda gens que hi hagi sequera. El país amb més aigua dolça de tot el món i hi ha sequera! Sobretot a certes províncies, com ara Saskatchewan on entre altres coses fa que proliferin els tornados –han dit que ja s’han batut records històrics de nombre de tornados en un any.

I els conreus de blat (camps absolutament immensos, a Saskatchewan) i de blat de moro es panseixen i es moren. Una gran part dels dotze milions d’hectàrees de conreus que té la província, a pastar fang. Els preus s’apujaran, ja han avisat, i amb tantes pujades del menjar que hem tingut els últims anys jo ja no sé què més podem suprimir.

Fa un parell de dies es va commemorar l’enfrontament d’Oka, entre la nació dels mohawks i l’exèrcit canadenc. No em podia creure que ja fa 35 anys i ho recordo com si fos ara. Si no ho heu llegit abans o no sabeu de què parlo, us recomano que aneu a l’article que us enllaço. A partir del tercer paràgraf, però millor si ho llegiu des del principi, sobretot si us agrada el que escriu la Margarida Aritzeta.

Emboscades al Gran Nord

Molta gent no sap que al turó on hi ha el parlament canadenc, a Ottawa, hi havia des de principis del l’any 1924 una colonia santuari per a gats ferals, els quals controlaven la població de ratolins. A canvi se’ls hi donava casetes insulades, menjar i atenció mèdica. Va arribar un moment en que ja no eren necessaris per caçar ratolins, però van resultar una gran atracció pels turistes, sobretot americans, que no es podien imaginar una cosa així al Capitol de Washington. Eventualment, la colonia es va anar reduint fins que la van tancar l’any 2013 quan només hi quedaven quatre gats que van ser adoptats. El gat més jove, anomenat Coal ja que era tot negre, esdevení molt conegut, tot un personatge a qui fins i tot van proposar per primer ministre. Era molt manyac i feia de desestressant per a polítics, company de dia a residències de vells, visitava nens als hospitals i tothom l’adorava. Va morir de càncer el dimarts. No hi ha hagut cap mitjà que no n’hagi parlat d’allò més. Fins i tot, al país del sud, el New York Times li ha dedicat un article.

I, per cert, tinc notícies d’en Ginger, el gat del museu a Toronto. Us havia dit que estava preocupada perquè no l’he vist fa mesos, tot i passar moltes vegades per davant de museu, per allí on sol estar a certes hores; i sobretot n’estava per la presència de coiots i que ja és vellet. Però el meu fill l’ha vist ja dues vegades, per tant està bé.

Dels Països Catalans, de l’estat espanyol, dels Estats Units i de l’estat del món en general, no em veig capaç de dir res perquè em caldria escriure deu llibres i, a més, probablement m’agafaria alguna cosa abans d’acabar de treure tot el foc pels queixals. Em limitaré a una vinyeta de la Mafalda.

Són les 4:00 de la matinada i estem a 30^o. Sé que vosaltres també teniu molta calor.

No trobo l’esma per fer una entrada com cal al blog, i no pas per la calor, tot i que no ajuda, sinó perquè durant un munt de dies no he estat bé. No sé pas que va passar amb aquella picada horrorosa de mosquit, perquè és des de llavors que m’ha passat això. He estat dies que ni podia caminar més de 10 minuts sense tenir uns dolors a tot el cos que ni em deixaven moure les cames. Vaig arribar a pensar que em quedaria paralitzada. Avui estic molt més bé però encara amb molt cansament. Per això no vaig publicar res el cap de setmana passat i avui no m’hi he acabat de posar –ho he deixat per massa tard i estava súper cansada. Doncs he decidit recórrer a un post antic que alguns lectors no deuen conèixer. És un escrit de l’any 2011 on parlo de com vaig començar Més enllà del somni i, per tant, tota la saga de la Interferència.

Espero anar millorant i tenir-vos un article nou pel cap de setmana que ve. I espero que us agradi l’antic:

Més enllà del somni: com va començar

Poc després tot el dors de la mà (on tenia la picada) ja estava inflat i vermell fosc. De camí a casa he pujat per University Avenue, que travessa la universitat pel mig, i quan m’acostava al museu ROM per veure si veia el gat Ginger, a qui no he vist des de fa mesos i em té preocupada, de les ombres em surten dos coiots. Encara eren adolescents però quan m’han vist s’han posat en pla agressiu. M’he enretirat a poc a poc i s’han despreocupat de mi. Ens van avisar que anem molt en compte amb els coiots perquè han envaït llocs cèntrics de la ciutat (en parcs i jardins, però cèntrics) i de vegades van en grups i poden ser perillosos –ja han mossegat gent–, sobretot perquè a més n’hi ha força que estan contagiats de ràbia i van a l’atac i si et mossega un d’aquests és súper perillós –et pots morir fàcilment. En qualsevol cas, aquests dos era evident que no tenien la ràbia. Però avui tampoc he vist en Ginger a la part del darrere del museu, malgrat ser l’hora que hi sol ser per rebre el sopar dels guardes. Em fa por que l’hagin atacat els coiots, els quals tenen fama de matar i menjar-se tots els gats i els gossos petits que poden atrapar (no cal dir esquirols i conills, i potser és per això que enguany no he vist cap conill).

Quan he arribat  a casa tenia la mà tan inflada que feia angúnia, però a casa no tinc cap crema amb antihistamínics. M’hi he posat gel a veure si anava bé, obro l’ordinador i, marededeu, Trump ha bombardat l’Iran i sense l’aprovació necessària del Congrés; és a dir que el que ha fet és anticonstitucional, està prohibit i pot ser motiu per impeachment (no he trobat una traducció però vol dir que amb això es pot procesar un alt càrrec públic i destituir-lo), però sembla que en Trump se’n surt de tot perquè ja ha estat impeached dues vegades (2019 i 2021) i no li ha passat res, la qual cosa és increïble. I ara a veure què passarà amb això d’Iran.

I abans de posar-vos unes fotos (i gel a la mà que és quasi doble d’inflada) una bona notícia, si més no pels que ens agraden els descobriments sobre la prehistòria. Us heu assabentat del descobriment d’un crani denisovan?

Els denisovans van ser una espècie d’homínids súper arcaics, com en van ser els neandertals (més moderns), que van viure des de fa uns 300.000 anys fins a fa uns 25.000, i dels quals ja se sap que es van barrejar amb l’homo sapiens; per això tots els humans tenim ADN neandertal i més endavant també es va comprovar que tenim ADN denisovan, sobretot els asiàtics, i que denisovan i neandertal es van barrejar i van tenir descendència. Com aquell qui diu fa dos dies que tot això s’ha pogut saber. I el que més em va sorprendre és que tots els descobriments sobre els denisovans, que van començar durant aquest segle, es van fer a partir d’un osset del dit d’un individu femení jove trobat en una cova a Siberia. Les altres restes denisovan que es tenien eren uns quants queixals, uns fragments d’ossos i una mandíbula. Ara, a la fi, també tenim un crani sencer que té 146.000 anys i és un exemple clar de denisovan a qui ara ja se li pot posar un rostre.

Aquí l’enllaç a la revista Nature amb una explicació (en anglès) més detallada sobre el descobriment:

“First ever skull from ‘Denisovan’ reveals what ancient people looked like”

I acabo amb unes fotografies del dissabte abans de l’encontre amb el maleït mosquit.

Residència d’estudiants. Universitat de Toronto

La Torre dels Soldats. Universitat de Toronto

Vaig tenir uns dies difícils per culpa del fum dels incendis forestals: tos, sensació d’ofec, irritació al coll, mal de cap i, curiosament, molta debilitat –un efecte inesperat. Encara bo que l’aire s’aclarí fa tres dies, i el divendres era tan transparent que no semblava possible que fos l’aire d’una gran ciutat (per bé que a Toronto hi ha poca contaminació, sobretot comparat a Barcelona). El dissabte continua a nivells acceptables.

Tot i això, els incendis forestals, la majoria descontrolats, van en augment al país. Molts són a la província d’Ontario, concretament 25, però aquests últims dies el fum no ve cap a Toronto. Ni ens arriba el fum de les províncies centrals ni tampoc de les de l’oest, Alberta i British Columbia, on els focs són ara mateix més brutals, sobretot a B.C. on tenen 93 grans focs forestals descontrolats. Com ja sabeu, els vents que transporten el fum són corrents de jet stream molt amunt a l’atmòsfera, que sortosament no han vingut cap aquí fa dies.

Allí (Catalunya i etcètera) també us passa que sempre, sempre, sempre heu de fer coses (generalment burocràtiques i relacionades amb informàtica), i no hi ha mai temps de relaxar-se, de llegir, de sortir amb amics, d’escriure? No més de 15 o 20 minuts al dia, i no sé pas com amb tan poc temps s’han de poder fer tasques que necessiten concentració. I sobretot si estàs conectat a una universitat, és un mareig de coses i cosetes que s’han de fer continuament i que se’t menja tot el dia –tots els dies, també quan no hi ha classes. Vull tornar als anys 80 o 90, o fins i tot a principis d’aquest segle! Això és inaguantable, som màquines de treballar. Passa, allí?

Avui Trump s’ha quedat amb un pam de nas. La famosa desfilada militar per celebrar el seu aniversari, no ha estat ni remotament com s’esperava el president. 80 milions de dòlars ha costat la broma (diners trets dels impostos de la gent; i després aquesta gent no pot ni anar al metge sense pagar una barbaritat). Doncs heus aquí que s’esperaven milers i milers de persones contemplant la desfilada, però a les graderies quasi no hi havia ningú –més guardes de seguretat que espectadors. I en comptes d’una desfilada tipus Corea del Nord, que potser no ens agraden en general però impressionants en són molt, ha resultat ser un munt de soldats que passaven i passaven, sense coordinació i amb l’actitud d’algú cansat que no té cap ganes de ser allí. I no és gens estranya aquesta desgana si tenim en compte que Trump no solament ha estat cinc vegades un draft dodger (algú que desobeeix l’ordre d’anar a fer el servei militar), sinó que –i això és molt pitjor– fa anys que fa befa dels veterans, i sobretot d’aquells que han estat ferits i tenen cames o braços amputats i de qui Trump diu que són uns idiotes i bons per a res per haver-se deixat ferir. Doncs res, que la desfilada ha estat un desastre i que quasi tothom als Estats Units se n’han alegrat d’allò més i s’han estimat més anar a les manifestacions de protesta contra Trump i les seves polítiques, i que han proliferat per tot el país, fins i tot en ciutats majorment republicanes.

Per acabar i abans de posar-vos algunes fotos recents de Toronto, us voldria recomanar un llibre. Eventualment en faré una ressenya com cal, quan em tregui del damunt el cansament constant que tinc i deixin d’atabalar-me amb coses per fer a tota hora, però de moment us en diré quatre mots per si us animeu a comprar-lo i llegir-lo. Es tracta de la noveŀla Encara maten els cavalls d’Anna Maria Villalonga (a qui tots, o quasi tots, coneixeu). Em temptava molt (conec bé a noveŀla en la que es basa, i també la peŀlícula que en van fer amb la Jane Fonda de protagonista). Doncs vaig comprar la versió digital i en dos dies la vaig llegir. Heu de tenir en compte que no tinc mai temps i sempre estic cansada; per tant, devorar-la, perquè la vaig devorar, en dues sentades diu força de com enganxa aquesta història. Un llibre perfecte per llegir aquest estiu. Em va agradar moltíssim!! No us la perdeu. És de l’editorial La Campana i es troba a diverses llibreries, com ara a Ona llibres on ara mateix la tenen disponible: Encara maten els cavalls.

Carrer al costat de casa

Universitat de Toronto

Carrer del meu barri

Universitat de Toronto

El que no fa cap gràcia són els focs forestals. Sí, ja hi som una altra vegada; sembla com l’estiu de 2023 del qual us en feia la crònica cada cap de setmana. Tant de bo m’equivoqui o no sé què passarà amb el fum i els meus pulmons. L’estiu del 2023 vaig acabar amb una pneumònia.

Ara els incendis són principalment (no només) a les províncies d’Alberta, Saskatchewan i Manitoba (aquesta al costat d’Ontario, la província on hi ha Toronto). La que està pitjor diuen que és Manitoba, perquè ja han hagut d’evacuar més de 17.000 persones de diverses comunitats, majorment de les primeres nacions. El dimecres, el Premier o president/líder de la província, Wab Kinew, ell mateix membre de les primeres nacions, ja va declarar l’estat d’emergència per Manitoba i l’exèrcit va ser mobilitzat per ajudar al trasllat de la gent cap a Winnipeg, la capital. L’incendi té una amplada de 380 kilòmetres, i pot augmentar. A la foto de sota, feta des d’un avió, el que es veu de color verd són boscos i la resta llacs –us podeu imaginar la grandària de l’incendi.

from Government of Manitoba

Doncs aquest president impresentable, que fa unes quantes bestieses descomunals cada dia, que fonamenta tota la seva informació amb el que veu a Facebook, Twitter i Tik Tok (i són sempre grans mentides racistes i similars), que fa poc va acomiadar la directora de la Biblioteca del Congrés (i parlava de fer purga de llibres), que just ara ha volgut treure els estudiants internacionals de Harvard (entre altres la filla del primer ministre canadenc), i un llarguíssim etcètera, és admirat per una gran quantitat de catalans, els quals entre altres coses l’han trobat molt encertat amb els grangers sud-africans (marededeu!). Què redimoni passa amb tot de catalans? N’hi ha que diuen cada cosa a les xarxes! Denota una gran manca de coneixements. Tan avall ha anat tot? Em fa treure foc pels queixals!

I parlant de queixals, el meu, el que a hores d’ara ja hauria de tenir la corona posada, es va infectar amb la corona temporal i no paro d’anar al dentista, de tenir dolor i d’estar de mal humor –jo que mai havia tingut cap problema amb les dents! Doncs ja no em queda res ben sa.

Acabo amb algunes fotos de Toronto de les últimes dues setmanes.

L’illa de les vaques

Un estiu, ja fa molts anys, vaig anar de vacances a una petita illa on hi havia un poble de cases antigues de pedra. Fora del poble només trobaves conreus, una vall on pasturaven les vaques, turons pedregosos amb moltes roques i algunes coves, un port i platgetes boniques. Vaig llogar una habitació a l’hostal del poble.

Els meus dies consistien en jeure a la platja, nadar i asseure’m a llegir sota un arbre. Els àpats que preparaven a l’hostal eren molt bons, però aquella gent no tenia ni llet ni formatge –per quins set sous, doncs, volien les vaques? I no les tenien tampoc per la carn perquè l’única que vaig tastar allí era de pollastre. Tanmateix, cada vegada que preguntava sobre aquell contrasentit ells feien l’orni. La gent de l’illa era força agradable, però notava que hi havia alguna cosa estranya, fins i tot inquietant, que m’amagaven.

Una nit em vaig despertar sobtadament amb un tro d’allò més fort. Vaig pensar que si al matí la tempesta encara durava no podria anar a la platja, però no hi va haver cap més tro ni va ploure en tota la nit. Em vaig llevar encara de matinada amb un desassossec que no sabia explicar-me. Per la finestra vaig veure una embarcació que acabava d’arribar i descarregava… quatre vaques! Em vaig quedar absolutament perplex.

Mes tard, en acabat d’esmorçar, vaig anar a caminar per dalt dels turons que envoltaven la vall. El paisatge era molt bonic: a una banda tenia la vall de les vaques, i a l’altra es veien les petites cales i les roques on trencaven les onades. Vaig observar les vaques amb deteniment per si en podia treure l’entrellat, però no es veia res anormal, només unes vaques que pasturaven tranquiŀlament. Tot d’un cop vaig sentir un bram eixordador que em va gelar la sang.

L’endemà me’n vaig anar de l’illa i no hi he tornat mai més. I en tots aquests anys ningú m’ha cregut quan conto que hi ha una illa on hi viu un ciclop que menja vaques senceres.

Records del Dia de la Victòria

Us parlava d’aquest dia relacionat amb mi i qui fou la meva parella. I afegia dues cançons emblemàtiques i boniques de Vera Lynn –espero que les escolteu.

En anar a aquest article m’he adonat que mai us vaig respondre els comentaris. Us he posat que m’agraden. Gràcies per escriure’ls!

I acabo amb algunes fotos del meu barri fetes aquesta setmana.

A la província de British Columbia han començat els focs forestals –44 focs, de moment– i  l’evacuació d’alguns residents. Ja hi som un altre cop!

Al sud de la província d’Ontario, on hi ha Toronto, tenim una passa de xarampió que no fa cap gràcia. N’hi ha a d’altres punts del Canadà, però a Ontario és on n’hi ha més, Fa uns mesos, uns mennonites van anar a un casament de mennonites a la província de New Brunswick i van tornar amb xarampió que van escampar abans de ni saber que en tenien. Ha corregut entre grups mennonites i entre d’altra gent que no ha vacunat els fills perquè no hi creu. Doncs ja tenim gairebé mil tres-cents casos, amb força hospitalitzacions i tota la pesca.

Aquest cap de setmana, una delegació de 22 veterans canadencs entre 96 i 105 anys han anat a Holanda convidats per aquest país que celebra els 80 anys de la liberació d’Holanda pels canadencs.

Jo he acabat del tot les notes y tot allò relacionat amb els cursos a la universitat que he impartit aquest any acadèmic. El 21 d’abril vaig enviar les notes finals al sistema després de 47 hores sense dormir, tal com us vaig comentar. Encara he passat més dies i una nit sense dormir per acabar una altra cosa de les notes pel departament (us estalvio explicacions, però us asseguro que és espantós i irritant). També vaig anar al comptable per fer la declaració de renda, i a la universitat a recollir algunes coses que tenia al despatx-armari. I també vaig anar al dentista perquè em feia mal un queixal. Tinc les dents molt sanes (alguna cosa he de tenir sana) i em preocupava aquell mal. Doncs resulta que el queixal està tan gastat de tan serrar les dents quan dormo, que no el poden reparar amb un empast i han de posar-hi una corona (es diu així en català?). M’ho faran el dimarts, just quan tinc les cervicals fetes un nyap de tantíssimes hores fent feina a l’ordinador. Ja hi he tingut un espasme i em fan mal les articulacions de la mandíbula quan menjo d’ençà les maratons amb les notes.

Suposo que deixant de banda la quantitat de visites i proves mèdiques que he de fer, a partir d’ara tindré més temps i podré reposar. Estic tan cansada que aixecar la mà em cansa. Quan em recuperi una mica, a poc a poc us respondré tots els comentaris que s’han quedat sense resposta.

Us poso unes fotos fetes el mes d’abril.

Oques canadenques xerrant en un cementiri pel que vaig passar

Oca canadenca a la Universitat de Toronto

Aquestes són sempre les primeres flors

Dilluns 21 d’abril
     No he dormit gens, impossible, tinc massa feina. Els ulls em piquen i em couen de mala manera. Abans de retornar a les notes, he enviat quatre missatges molt importants. L’un, perquè em van desaparèixer tots els emails anteriors al 2023, que tenia guardats en carpetes. Més de tres mil missatges d’amics, familiars (una pila d’amics i familiars que ja són morts, com ara l’Alan, la meva parella de molts anys, o la meva estimada cosina Amèlia), antics estudiants, metges, editorials, emails importants de la universitat, factures, documents de tota mena. Des de l’any 2004, 21 anys d’emails importants desapareguts. Em fa mal el cor. He escrit al departament d’informàtica de la universitat i ja veurem. També he escrit al meu departament perquè no m’envien el contracte pel setembre (les classes d’estiu ja m’han desaparegut). I he escrit al sindicat per preguntar qui està ara al càrrec del retorn de les despeses professionals (podem reclamar el que hem gastat en coses relacionades amb les nostres tasques profesionals; per exemple paper, una càmara per l’ordinador si fem classes online, subscripcions a revistes acadèmiques, coses així). I també he escrit al departament de finances perquè m’enviïn el document per a la declaració de renda que acredita que he de tenir un despatx a casa i així em retornen una part del lloguer. M’ha costat mesos saber qui ho havia de signar; ara que sóc al campus principal ningú semblava saber-ho, fins que una professora de psicologia m’ho va aclarir fa un parell uns dies: departament de finances. Però es veu que tarden mesos a enviar-t’ho i jo he de fer la declaració de renda abans del 30 d’abril.
     Fet això que també corria molta pressa, vaig a les notes.

Dimarts 22 d’abril
     Són quasi les 8:00 del matí i acabo d’enviar les notes al sistema. Me’n vaig al llit. Em vull morir.
     M’he llevat a les 11:00. No podia ni caminar de tantes hores que havia passat asseguda a la cadira davant l’ordinador, des del diumenge al matí, 47 hores. Ara ja m’he empassat dos cafès i el cap em funciona, d’aquella manera, però del cos ni en parlem.
     Ahir la professora de les notes extraviades finalment me les va enviar, però no ben bé. Molt llarg d’explicar. El cas és que vaig perdre una enormitat de temps, hores i hores, provant de solucionar-ho tot i fer-ho bé. I després va venir acabar-ho tot tot dels quatre cursos i ja eren les 8 del matí d’avui. El limit per enviar-ho al sistema eren les 12 de la nit d’ahir, però espero que ningú s’exclami si veu que va ser unes hores més tard.
     He tingut resposta a tots els emails que vaig enviar. Per això només he dormit 3 hores; esperava respostes i les he tingut. Pel que fa al contracte pel setembre, la universitat ha decidit canviar-ho al maig en comptes de l’abril (fa anys era el gener). Els informàtics han localitzat els més de 3.000 emails meus perduts, però estan tots barrejats (els tenia en carpetes y sub-carpetes i era molt ràpid accedir a qualsevol email), absolutament barrejats, trobar alguna cosa pot tardar hores, i encara que volgués passar tot l’estiu posant-ho en ordre i en carpetes, no es pot fer, no es pot moure cap missatge d’allí on és. Contenta d’haver-los trobat però no em puc ni imaginar les hores que necessitaré cada cop que em calgui accedir-ne algun.
     M’ha escrit la responsable de les despeses professionals: súper competent i agradable. M’ha aclarit moltes coses, fins i tot algunes que no havia sabut mai (l’encarregat que hi havia fins ara era molt antipàtic i explicava les coses molt malament). I també m’ha escrit una analista financera del departament de finances que és súper empàtica i competent. Aŀleluia! Ha entès que em corria moltíssima pressa i m’ha aconseguit el document ja signat i tot plegat i me l’ha enviat. Seguidament he trucat al contable. Estaven d’allò més plens però tenien una cancelació el 29 d’abril. Aŀleluia!
     La resta del dia l’he passat responent emails de cosetes de la universitat (és inacabable, inacabable, difícil d’entendre per algú que no ho visqui).

Dimecres 23 d’abril
     Sant Jordi! Obro l’ordinador i el primer que veig és un missatge del departament de llengües modernes (i més tard un altre igual de la facultat). Ens felicitaven per ser el dia internacional del llibre i de la llengua espanyola! Dir que tenia ganes de matar algú és poc. M’ha amargat el dia.

     He anat a la llibreria a comprar un llibre en anglès d’una autora que m’agrada: Elizabeth Peters; és egiptòloga i escriu llibres de misteri que passen en excavacions arqueològiques d’Egipte cap a finals del segle XIX. I a casa he intentat comprar un llibre en català a la Llibreria Ona (envien llibres a l’estranger fàcilment, segons em va dir la Iolanda Batallé) però el que volia no el tenen (m’han dit que me’l trobaran).

Resta de la setmana
     L’he passat preparant les notes pel departament (diferent de les notes finals pel sistema) que es molt entretingut i calen moltes explicacions, i que han d’estar abans del 30 d’abril.

     Tot és sempre “abans del 30 d’abril”. D’això ve que sempre diem que “April is the cruellest month”, del poema de T.S. Eliot. Fins i tot tinc hora al dentista el 30 d’abril i, enguany, el dilluns 28 d’abril són les eleccions al Canadà. Importantíssimes aquesta vegada, quan tenim a Trump un cop més insistint cada dia que incorporarà Canadà als Estats Units. Pesat, idiota, criminal. Ufffff. Jo ja vaig votar el divendres 18 d’abril a les votacions anticipades. Hi vaig anar tard, mitja hora abans de tancar perquè vaig sentir que hi havia molta gent fent cua tot el dia a tots els punts de votació del país. Vaig llegir a la CBC que durant el dia hi havia gent fent cua tres hores o més, i era 10 dies abans del dia oficial de les eleccions. Diuen que són unes eleccions històriques i mai de mai s’havia vist tanta gent. És que ens hi juguem el país! Com surtin els conservadors me’n vaig a la lluna. Sembla que guanyaran els liberals de Carney, un home preparadíssim, qui va aconseguir que Canadà sortís gairebé iŀlés de la crisi de 2008 a base de regularitzar els bancs més que mai. Però no se sap què pot passar amb les províncies més a l’oest que estan més americanitzades, sobretot Alberta i segur que molts votaran conservador, però no tants com de costum. Recordeu que el dilluns a la nit se sabran els resultats.
     I poseu una espelma a la Moreneta que al Canadà no guanyin els conservadors, sisplau!

Des de fa anys, cada mes envio diners a un familiar. Abans ho feia a la mateixa entitat bancaria, però d’ençà de la covid que faig la majoria de transaccions online. Doncs el mes de novembre passat em va deixar de funcionar per fer tranferències monetaries a l’estranger; és a dir, que un botonet on havia de clicar apareixia de color gris i no es podia clicar. Mesos intentant solucionar el problema amb el banc, per telèfon i amb emails –de vegades m’havia passat 3 i 4 hores al telèfon un diumenge; fins i tot em van trucar la nit de cap d’any! No hi havia manera que entenguessin que el problema no era cap d’aquelles complicacions de les que parlaven, ni hi havia cap necessitat d’escalar la cosa cap a un mànager de més amunt (i com més amunt més incompetents), ni calia, quan em vaig enfadar amb ells de valent, per idiotes, que ho volgués escalar al síndic de greuges –només m’hauria faltat això si quasi ni he dormit en mesos per manca de temps. I jo insistia que segurament allò ho podia solucionar un informàtic amb 5 minuts, però com si sentissin ploure. Tot plegat mesos. I un cop al mes, havia de sortir com espiritada de la universitat un dimecres (els altres dies no arribava a casa fins les 9:00 o 9:30 de la nit, havent-ne sortit a les 6:30 del matí) mentre provava d’arribar al banc abans que tanquessin a les 6:00, i així poder enviar els diners. Fins que a finals de març, en anar a enviar els diners, vaig trobar-me una empleada molt simpàtica. Li vaig explicar el problema –sencillament que el botonet aquell no clicava i feia mesos que estava amb aquest problema. Doncs ho va arreglar… de segur, segur, en menys d’un minut! I, sí, era culpa del banc i no meva, com em volien fer creure alguns d’aquells managers amb qui havia parlat.

Vaig estar des de novembre fins a finals de març amb ganes de canviar de banc o fer-lo volar, però no tenia temps per cap de les dues coses. I a la noia competent que m’ho va solucionar, i a sobre era súper simpàtica, li duré una capsa de bombons quan trobi un moment.

Em limito a aquest exemple però he de confrontar-me continuament a situacions d’incompetència que em fan treure foc pels queixals i m’esgoten i em fan mal. A la universitat també, i no em refereixo als estudiants que si no estudien es troben les conseqüències –amb mi de segur perquè no entro en absolut dins la nova moda de posar notes inflades a tothom i deixar passar de tot–, per bé que tret d’un quants que probablement m’odien a mort, n’hi molts més que sembla que els agrado molt, i ells a mi. No, no em refereixo als estudiants, i ho deixo aquí perqué, a més, he de tenir llestes les notes finals de 100 estudiants d’aquí a pocs dies.

Però serà Sant Jordi i hi ha dues coses que vull afegir. L’una, és una entrevista boníssima que es troba a la plataforma de difusió i creació literària i artística Catorze.cat. L’entrevista és a Josep Cots, creador d’Edicions de 1984. Em sembla que tothom l’hauria de llegir per saber bé, molt bé, què es cou en el món editorial, per què i les conseqüències. No us la perdeu: “O fas llibres per fer diners o fas diners per fer llibres”.

L’altra, és dir que algú em pot fer molt feliç (si encara puc recordar què és ser feliç) si compra un llibre meu per Sant Jordi (donaria un any de la meva vida per saber que algú ha comprat, i llegit, un llibre meu). Recordeu que sóc al Canadà i mai puc anar a signar llibres, fer presentacions ni res de res que és una manera de vendre llibres i fer-se conèixer. I dir-vos que a les llibreries, menys una, no se’n troba cap dels quatre que tinc publicats. Les dues noveŀles de la saga, que em cal que es comprin abans que les trinxin, són fàcils d’obtenir si es compren directament a l’editorial (és la meva recomanació per moltes raons):

Més enllà del somni.

Perduts a l’altre món.

L’única llibreria on es poden trobar gairebé sempre (truqueu per estar-ne segurs), és aquesta:
Llibreria Montseny (Sants, Barcelona) Tel. 934-229-816

Per acabar, com vaig fer pel Sant Jordi de fa dos anys, us copio uns fragments d’un capítol de Més enllà del somni que es basa, a la meva manera, amb la llegenda de Sant Jordi, encara que passa al país de Pot entre un desert i una selva.

Aquest episodi de la Nana i el drac té més de 30 pàgines, per tant us el resumiré, sense fer gaire spoilers, i us en copiaré alguns fragments (color blau).

Un dels personatges principals de la saga de la Interferència es diu Tam, té 11 anys (a la primera noveŀla) i és fill d’immigrants que van anar-se’n de l’empobrit país de Pot al país dictatorial de Rocdur, on han acabat esdevenint no gaire més que esclaus. Una de les característiques més notories d’en Tam és el seu gran talent per contar històries, i moltes vegades n’explica al Cap de l’exèrcit de Rocdur (les raons d’això les podeu llegir a la noveŀla).

L’episodi comença amb en Tam que explica un història molt antiga de Pot (d’on ve la seva família). És a la casa del Cap de l’exèrcit rocdurià, i amb el Cap hi ha també la seva filla Tariana. En Tam conta els orígens dels potians a les selves de Pot, com han d’anar al desert per fugir d’un drac verd (o ‘animalot’, per capricis del Cap) que se’ls menjava, com s’instaŀlen en unes muntanyetes amb coves on hi ha una font, com cacen serps grogues molt grosses per menjar, i com de tant en tant van fins a la selva a proveirse de peixos i més aigua. En aquestes incursions, de vegades el drac verd es menja algú.

Un dia el drac es menja el pare de la Nana, una noia molt llesta que dibuixa la història de Pot a la paret d’una cova, i a més canta molt bé. I ens explica en Tam:

—La Nana estava molt trista amb la mort del seu pare, i aquella nit va caminar pel desert cap a la selva i va asseure’s a terra prop d’on començaven els arbres. Allí, la Nana va alçar els ulls al cel i es va posar a cantar una cançó molt trista —en Tam beu un glop d’aigua—. Jo no sé cantar com la Nana però la cançó feia així:

T’he esperat, pare, dalt les muntanyes mirant molt lluny
on el verd esclata i l’aigua fa pampallugues de llum.
T’he esperat sota la forta calor que baixa del sol
fins que les primeres ombres m’han parlat d’un incert retorn.
I ara és de nit, i ploro al desert la tristor per la teva partença.

—Després de cantar la cançó, la Nana va caminar fins gairebé la selva i va dir: “Adéu pare”. I ja se n’anava cap a les muntanyes quan una veu poderosa va dir: “Qui ets, dona jove?”. La Nana va sentir un calfred a l’esquena però es va girar cap a la selva on es veia una forma molt grossa amb tot de dents que resplandien en la foscor. “Em dic Nana”, digué ella amb claredat, mentre aguantava el tremolor que l’envaïa. “Cantes molt bé, Nana. Per què no cantes per a mi?”, va dir l’animalot, ja que era l’animalot qui li parlava. La Nana va sentir un gran odi cap a aquell monstre que s’havia menjat el seu pare i ara li demanava que li cantés, de manera que sense dir res més la Nana va tornar cap a les muntanyes, i mentre caminava allunyant-se de la selva sentia la veu forta de l’animalot que deia: “Torna, Nana, canta per a mi. No et menjaré, només vull que em cantis”.

—Quines penques aquest animalot —fa el Cap—. A més a més de menjar-se-li el pare, volia que li cantés. No ho va fer pas mai, oi?

—Bé, ara us explicaré què va passar —diu en Tam, i el Cap torna a aclucar els ulls. . .

—. . . La Nana no cantava ni tampoc no dibuixava. La seva mare i la seva germaneta, que també sentien una gran pena, s’entristien més encara en veure la Nana tan apagada. L’únic que feia la Nana ara era anar-se’n per les muntanyes a donar cops amb pedres, així tot el dia, una contra l’altra, pam, pam, pam.

La història continua amb la Nana polint la pedra, mentre diu: “L’haig de fer més punxeguda”. A la fi la Nana comunica a tothom que se’n va a la selva a cantar-li al drac verd, així no tornarà a menjar-se ningú.

—. . . I aquella mateixa nit, sota un cel ple d’estels, la Nana va caminar pel desert cap a la selva, acompanyada de tots els potians. . . . En arribar als arbres, va alçar la veu: ‘Sóc la Nana i vinc a cantar-te!’ Es va sentir un cop violent a l’aigua i la forma enorme de l’animalot aparegué entre els arbres. ‘Vine aquí, Nana’, digué una veu forta que venia d’una boca plena de dents, i la Nana s’endinsà en la foscor de la selva i no se la va veure més.”

—No se la va menjar, oi? —vol saber la Tariana.

—Bé, els potians van romandre allí, a frec de la selva, una bona estona, escoltant la bonica veu de la Nana, i després van tornar a les muntanyes. . . . Van passar els dies i la Nana seguia a la selva amb l’animalot. Tot just trencava l’alba l’animalot es despertava a la llacuna donant cops de cua i cantussejant i, tot seguit, es capbussava. La Nana, que s’havia despertat amb l’enrenou i l’esquitxotejada d’aigua, s’agenollava a la vora mirant dins l’aigua d’on emergia allà mateix on era ella el gros cap de l’animalot amb un somriure sinistre tot ple de dents. “Canta, Nana”, li deia, i ella li responia: “Primer he de menjar o no tindré veu per cantar”, i es posava a menjar fruitetes mentre l’animalot s’impacientava i donava més cops de cua a l’aigua deixant la Nana tota xopa. Quan havia menjat prou, la Nana s’asseia i començava a cantar, i l’animalot es quedava quiet dins l’aigua, escoltant sense moure’s; només se li veia la banya verda dalt del cap, els forats del nas i els ulls negres. Després de molta estona cantant la Nana deia: “He de dormir perquè si no dormo no tindré veu per cantar”, i s’arraulia a dormir. Si l’animalot donava cops de cua a l’aigua la Nana s’enfadava i li cridava: “Estigues quiet, que no em deixes dormir i no tindré veu!”, i l’animalot deixava de donar cops de cua i se n’anava per les llacunes a caçar durant una estona. A vegades l’animalot sortia de l’aigua mentre la Nana dormia i es quedava al seu costat mirant-se-la o jeia també per dormir. Quan es feia fosc la Nana tornava a menjar, a cantar i ja molt entrada la nit tornava a dormir.

—I amb tot això els potians anaven a la selva? —pregunta la Tariana.

—Sí, —contesta en Tam—. Anaven a la selva molt sovint ara, ja que l’animalot no va tornar-se a menjar cap més potià, però no veien mai la Nana perquè, quan els potians s’endinsaven a la selva, l’animalot feia pujar la noia al seu llom i se l’enduia selva endins per les llacunes. I així anava tot fins que va arribar el que els potians anomenem La Diada de la Sang.

—La Diada de la Sang? —fa la Tariana—. Recordo que quan era petita hi havia un dia a l’any en que tots els potians abans d’anar a la feina picaveu de mans i us posaveu garlandes verdes, i la mare deia que celebraveu La Diada de la Sang que era una celebració potiana molt antiga.

—Sí —afegeix el Cap—, i feieu un aldarull insuportable, per això el Castell ho devia prohibir.

—No era un aldarull, pare, recordo que era una celebració molt interessant.

—Si el Castell ho va prohibir és perquè no era res de bo —diu el Cap mig enfadat, incorporant-se a la butaca—. Però vinga, Tam, explica què més va passar.

—Doncs un dia, de bon matí, quan l’animalot va començar amb els seus cops de cua i la cantarella, es va adonar que la Nana ja no dormia i que tampoc no s’estava agenollada a la vora de la llacuna esperant-lo per dir-li que havia de menjar o no tindria veu. La Nana s’estava més enllà de la vora, dreta, les mans als malucs, mirant cap a on era ell. L’animalot va solcar l’aigua fins prop d’on era la noia i li va dir: “Què et passa, Nana bonica? No vols menjar?”. “No tinc gana” va dir ella. “Vols cantar?”. “No, no vull cantar, no vull cantar-te mai més”. L’animalot va donar un cop de cua a l’aigua tot enfadat i va cridar amb una veu forta com un tro: “Has de cantar!”. “Doncs no et cantaré perquè no m’agrades gens”. I ara sí que l’animalot es va enfadar de debò i vinga a donar cops de cua a l’aigua esquitxant-ho tot i fent fugir tots els ocells i els micos, espaordits de l’escandol que feia. I després de molts cops de cua va calmar-se una mica i li va preguntar a la Nana: “I per què no t’agrado?” “Perquè ets dolent. T’has menjat molta gent. No tens cor”. “Sí que en tinc!”, va cridar l’animalot. “No m’ho crec”, va dir ella. “Et dic que sí que en tinc!” I la Nana li va dir: “A veure, vull escoltar-lo”. I l’animalot va sortir de l’aigua i va caminar fins on era la noia.

En Tam s’adona que hi ha molta tensió a l’habitació, fins i tot el Cap té els ulls cansats ben oberts mentre mira en Tam amb expectació. El nen prossegueix.

—La Nana va posar l’orella al costat de la pell gruixuda de l’animalot i va dir: “Veus com no en tens, no sento res”. “Perquè és a sota” digué l’animalot, “t’has de posar a sota”. Però l’animalot, tan gros com era, tenia unes potes ben curtes, de manera que la Nana li va dir: “No em vull posar a sota perquè m’aixafaràs”. Així que l’animalot s’estirà a terra de panxa enlaire, on tenia una pell molt més fina. La Nana s’enfilà sobre la panxa i anà posant l’orella i escoltà fins a trobar el lloc exacte on bategava el cor de l’animalot. I mentre li anava dient “sí que en tens, sí que en tens”, la Nana es treia a poc a poc la pedra llarga i punxeguda que portava amagada sota les corretges de la cuixa. Però quan tenia el braç alçat amb la pedra, l’animalot va aixecar el cap i ho va veure. Els ulls de l’animalot i els ulls de la Nana van restar un instant en una sola mirada, fins que amb una rapidesa sorprenent la Nana va clavar-li la pedra al cor. L’animalot no va tenir temps ni de fer “ui”, i es va morir.

A l’habitació tots s’han quedat muts. Només se senten els espetecs que fa la llenya a la llar de foc. A la fi, el Cap trenca el silenci aplaudint tot content.

—Vaja, vaja —diu—. Quina noia aquesta Nana. Si tots els potians fossiu així us podríem donar feina a l’exèrcit.

En Tam no diu res de que potser als potians no els agradaria treballar a l’exèrcit, i es disposa a acabar la història.

La part que ve després, fins a acabar amb aquest episodi, és majorment sobre la sang del drac, que té el poder de fer sortir una cosa (no és una rosa, no), però haureu de llegir la noveŀla per saber de què és tracta.

Aquests dies, del 9 al 12 d’abril, s’ha commemorat la batalla de Vimy Ridge, durant la Primera Guerra Mundial. Per tant us enllaço el meu article que ja us he enllaçat altres anys.

El naixement d’una nació

I ara que tenim la guerra, de moment comercial, amb el veí de sota, escau recordar que fa molts i molts anys en vam tenir una no-comercial, la Guerra de 1812, quan els hi vam cremar la Casa Blanca. I aquesta guerra va tenir un heroïna d’allò més ferma que va contribuir en gran mesura a que els americans perdessin la guerra. Vaig explicar la història fa quatre anys, però us la copio per si algú no la va llegir llavors.

La dona que va evitar un atac dels Estats Units al Canadà

L’any 1813, Laura Secord, després d’una caminada èpica, va donar l’alarma sobre un atac imminent dels Estats Units a les colonies canadenques. Va ser durant l’anomenada Guerra de 1812.

La Guerra de 1812 és complicada i llarga d’explicar, per tant em limitaré a dir que va ocórrer en territory dels Estats Units i de les colonies canadenques. Hi van estar involucrats americans, anglesos, colons canadencs, diverses nacions indígenes de l’Amèrica del Nord i un poc els espanyols. Pel que fa a les causes, n’hi havia un munt, però una de molt clara per part dels Estats Units era annexionar-se les colonies canadenques.

Laura Ingersoll va néixer l’any 1775 a Massachusetts. Malgrat que el seu pare va lluitar a la Guerra d’Independència Americana (1775-1783) al costat dels rebels, l’any 1795 la Laura va immigrar a la colonia britànica d’Upper Canada (gran part del que és la província d’Ontario), com van fer molts altres que donaven suport a la Gran Bretanya, els loyalists. Un cop allí, la Laura va rebre una subvenció per establir-s’hi, va obtenir una petita casa i va regentar una taverna. Passats dos anys es va casar amb James Secord i la parella se’n va anar a viure a Queenston, prop de Niagara Falls. Poc després d’esclatar la guerra amb els Estats Units, en James va ser ferit a la batalla de Queenston Heights i va ser rescatat del camp de batalla, literalment, per la seva dona! Mesos més tard els americans van ocupar part de la península de Niagara, Queenston inclós. Unes setmanes després de l’ocupació, la Laura va sentir la conversa d’uns oficials americans: els Estats Units preparaven un atac sorpresa a la part no ocupada d’Upper Canada.

Atès que el seu marit estava convalescent i no ho podia fer, la Laura va decidir anar ella a avisar al tinent James FitzGibbon que comandava les forces britàniques a Beaver Dams, a 32 km de distància, a través de terres boscoses i desconegudes per la Laura. La caminada que va fer es considera heròica.

La Laura va sortir a la matinada i, en comptes d’agafar la ruta més directa, va fer volta per evitar topar-se amb guardes americans. Al vespre, després d’haver caminat tot el dia sense treva, s’adonà que estava desorientada. S’havia perdut dins l’espessor dels boscos. I tot d’un cop es va trobar amb una acampada de guerrers mohawk. De moment es va esverar, però va mantenir la calma mentre explicava a tota la colla de guerrers que el seu marit estava convalescent, que ella tenia un missatge molt urgent pel tinent James FitzGibbon a Beaver Dams, i que estava perduda. Com que els mohawk estaven de part dels anglesos, de seguida van ajudar la Laura, guiant-la tota la nit fins a arribar a Beaver Dams.

Passats dos dies, l’exèrcit americà que anava a caure per sorpresa sobre els defensors d’Upper Canada va ser emboscat pels britànics i 400 indígenes, i s’esdevingué la batalla de Beaver Dams. Els americans van haver de rendir-se. Va ser una gran victòria, però als informes oficials de la victòria, res es deia sobre Laura Secord.

Durant els següents 15 anys, la familia Secord va viure en la pobresa, fins que en James va aconseguir una plaça de jutge. Quan va morir en James, la Laura es trobà sense recursos i ja amb 66 anys, però era una dona espavilada i va obrir una escola per nens petits a casa seva. Les peticions al govern demanant una pensió no van tenir resposta.

Quan la Laura ja tenia 85 anys, el Princep de Gaŀles va fer una visita al Canadà i per casualitat es va assabentar de la caminada de la Laura durant la Guerra de 1812. Immediatament la va voler conèixer. Abans d’anar-se’n, el Princep li va enviar diners i la Laura va poder viure còmodament fins a morir a 93 anys.

Laura Secord és ara molt coneguda. Se l’estudia a totes les escoles com una gran heroïna de la historia del Canadà, se l’ha celebrat en poemes i obres de teatre, hi ha nombrosos llibres sobre ella, també estatues, una pintura amb el seu retrat en el Parlament d’Ontario a Toronto i un munt d’escoles al Canada duen el seu nom. No és estrany perquè, d’acord als historiadors, la heroïcitat de la Laura va alterar el rumb de la guerra que van acabar perdent els americans i Canadà és avui un país independent.

I per cert, també tenim les famoses xocolatines canadenques Laura Secord, una empresa de més de 100 anys i amb dotzenes de botigues per tot el país, que va triar aquest nom per celebrar l’heroïna canadenca.

Continuo amb tanta tanta feina que… Deixem-ho estar que ja cansa.

Avui només uns volia informar sobre els ous, perquè em sembla que no us en diuen res i és força divertit.

Potser ja sabeu que els Estats Units tenen un problema seriós amb la grip aviària a les granges, amb vaques i pollastres contaminats amb aquest virus (i algunes persones). Cada mes han de matar milions de pollastres contaminats o bé amb possible contagi. El cas és que són milions d’aquestes aus que inclouen les gallines ponedores. Conseqüència: els ous s’ha encarit molt. I, fixeu-vos si es nota, que fa un parell de mesos als Estats Units hi va haver un robatori a mà armada a un camió ple d’ous –100,000, sembla que n’hi havia. Es veu que ara els sacs de diners no interessen, sinó els ous.

Doncs darrerament s’infiltren ous canadencs als Estats Units, en una mena de mercat negre que passava desapercebut als guardes americans a la frontera, tots obcecats a enxampar tràfic de fentanil (quasi no n’entra gens) o migrants iŀlegals (algú vol anar ara als Estats Units?) i, mentrestant, apa, tot d’ous d’estranquis cap al seu país. A la fi se n’han adonat però els ha tardat força. De tota manera, dubto que hi hagi gaires canadencs que encara vulguin anar al país veí (la majoria que hi anaven de vacances han cancelat totes les reserves), amb ous o sense, ara que ja t’agafen les empremtes digitals i tot, alguns canadencs han estat detinguts i a molts els hi escorcollen el mòbil per si hi ha comentaris contra en Trump qui, per cert, no atura les amenaces contra el Canadà –ara li ha agafat per dir que els canadencs som la gent més desagradable del planeta.

Torno a dir que tinc presents els vostres comentaris que encara no he respost, molt presents!

El Canadà produeix 31 tipus diferents de minerals crítics, i té mineria, fusió i refineries d’aquests minerals a totes les províncies i territoris. A més, entre aquests minerals n’hi ha sis que es consideren prioritaris: liti, grafit, niquel, cobalt, coure, i els anomenats terres rares (rare-earth elements), metalls que són crucials per diverses tecnologies. El Canadà té una de les reserves més grans del món de terres rares.

Tanmateix, el Canadà té molts altres minerals que els Estats Units també necessita. I si hi afegim que Canadà és el país amb més aigua dolça del món… Canadà augmentarà la despesa militar. Fins ara era un dels països del món amb menys despesa militar, entre d’altres comparacions en relació al PIB, la qual cosa sempre criticava Trump. Però ara les amenaces del boig de sota estan fent sonar les alarmes. No fa cap gràcia. Res fa cap gràcia, enlloc.

Per cert, tenim un nou Primer Ministre, Mark Carney, ja que Justin Trudeau va renunciar al seu càrrec per tal que el Parlament funcionés millor (llarga història). Mark Carney és un economista doctorat a Oxford, i és qui va evitar que Canadà patís amb la crisi econòmica de l’any 2008 (quasi ni es va notar, aquí) a base de controlar els bancs des d’un primer moment. Mark Carney diu que Trump és un bully a qui pararà els peus.

Nota: sé que us dec moltes respostes. De seguida que pugui. Una abraçada.

Avui us enllaço un article que vaig escriure fa temps al meu blog, pràticament abandonat per manca de temps, de VilaWeb. Si no en vàreu llegir, estic força segura que us agradarà. És sobre una canadenca molt decidida, inteŀligent, i revolucionària pel que fa al cinema. Em vaig documentar súper bé per escriure’l. Té dues parts; si us agrada la primera, podeu clicar al final: “continua aquí”, per anar a la segona part.

UNA CANADENCA DE MOLTA EMPENTA

LA FUGIDA HEROICA DE CLARA SCHUMANN

Força gent sap qui era Clara (Wieck) Schumann, la dona de Robert Schuman, una gran pianista, compositora i professora de música. De fet, era molt famosa com a concertista de piano des que tenia 11 anys —se la considerava una nena prodigi, un geni—. I és ben sabut que, després de casar-se amb Robert Schumann, va deixar de compondre música però no de fer concerts de piano, perquè interpretava les composicions del seu marit, el qual, atès un accident que havia sofert, no podia fer concerts.

I s’hi va lliurar totalment, la Clara, a interpretar la música d’en Robert. S’havien casat per amor, sempre es van estimar molt i van estar molt units, i la Clara es va dedicar de ple a fer conèixer les obres d’en Robert. La Clara era qui mantenia la llar amb els concerts i les classes de música, era el cap de família tot i ser mare de vuit fills, i va ser la protagonista d’una fugida heroica.

L’any 1849, quan els Schumann vivien a Dresden, hi va haver una famosa insurrecció. La Clara, embarassada de 7 mesos, va aconseguir fugir de la ciutat amb el seu home malalt i tres dels sis fills que tenia llavors. Ella els va treure, per àrees molt perilloses i fins a passar a l’altra banda del front i, aleshores, com si no fos prou, va retornar sola a la ciutat, va confrontar homes armats i va rescatar els altres tres fills i la minyona amb qui s’havien quedat.

La fugida de Dresden, liderada per Clara Schumann, està molt ben documentada i se n’ha parlat moltes vegades, però em trobo moltíssima gent que no ho sap, per això en parlo aquí, per si no ho sabíeu, perquè a mi em sembla una història fascinant.

Al Canadà i als Estats Units aquest mes de febrer, com cada any, celebrem el Black History Month, sobre persones negres famoses a l’Amèrica del Nord i la història dels negres aquí. Per això aprofito per parlar d’un escriptor i persona genial de qui he pensat parlar moltes vegades, però sempre passa alguna cosa que m’ho impedeix o no tinc temps o, senzillament, no me’n recordo. A la fi us en parlo, perquè a més em sembla que no el deveu conèixer –si més no mai us n’he sentit dir res. Els joves negres d’aquí tampoc el coneixen generalment, com he comprovat durant anys, perquè tot el que sigui històric sembla que avui en dia no interessa gaire.

William W. Brown (1814-1884) va ser esclau i analfabet fins als 20 anys, quan va aconseguir fugir i va ser ajudat per una parella de vellets quakers que el van veure mort de gana, de fred i de por que el trobessin i el retornessin a l’amo (els quakers s’oposaven a l’esclavitud). I va ser l’home quaker qui li va dir que li regalava el seu nom i cognom: Wells Brown.

Abans d’escapar-se i aconseguir un cognom, en William ho va passar molt malament. I la seva mare! Mentre William va ser un nadó, sa mare se l’enduia cada dia quan anava a treballar al camp sota la vigilància del capatàs. Però l’havia d’ alletar d’amagat. Un dia la va enxampar el capatàs i el càstig va ser deu fuetades fortes amb el temible fuet amb tires de pell reforçades amb metall que arrencaven la pell i foradaven la carn –de vegades havien matat algun esclau a fuetades.

A la primera autobiografia que William W. Brown va escriure i publicar l’any 1847 quan tenia 33 anys, Narrative of William W. Brown, a Fugitive Slave, ens explica que els esclaus s’havien de llevar a les quatre de la matinada i a dos quarts de cinc havien de ser al camp treballant, però les seves criatures ja prou grandetes per estar-se soles es quedaven al llit fins una mica més tard. Un dia, en William es va despertar amb els crits de la seva mare a qui estaven donant fuetades per haver arribat dos minuts tard. En William va plorar sense consol fins l’hora de llevar-se. També conta que encara força petit el van posar a treballar de criat a la casa de l’amo, i que si més no anava millor vestit i menjava més que els esclaus que treballaven al camp. Però pocs anys després, quan en William en tenia 12, l’amo va vendre el noi, amb la seva mare i els germans, a un altre amo que vivia a St. Louis.

A en William l’amo el llogava per treballar en els vaixells de rodes (steamboats) que navegaven pel Missouri. Era costum que els amos d’esclaus els lloguessin per treballar, la qual cosa era una bona font d’ingressos per a l’amo en qüestió. Així doncs en William va passar uns quants anys amunt i avall del Missouri, en vaixells que duien càrrega de diverses coses i sobretot d’esclaus que traslladaven a un altre amo o que eren per vendre. En aquest punt de la narració, William W. Brown ens explica alguns esdeveniments i curtes converses amb aquells esclaus. És força impactant el cas d’un nadò que plora i plora i l’encarregat està molt enfadat i la mare fa l’impossible per fer callar la criatura, sense resultat. A la fi, l’encarregat fa que algú agafi el nadó i l’abandoni a la riba del riu. Més tard, la mare aconsegueix deslligar-se i es suïcida llançant-se al riu.

En William va ser llogat moltes vegades als vaixells, però en una ocasió el van llogar a un ministre presbiterià que tenia una editorial i publicava un diari que acabà tenint una orientació abolicionista. Anys després l’editor va ser assassinat per una turba a favor de l’esclavitud. I encara, perquè en una altra ocasió, els que estaven a favor de l’esclavitud van agafar un negre i, com si res, el van cremar viu en una foguera. Una vegada, quan encara treballava pel ministre presbiterià, uns nois blancs atacaren en William, però ell es defensà i va fer caure a terra un dels nois. Uns dies després, el pare d’aquest noi atrapà en William i amb un bastó li donà tants cops que li obrí el cap i el deixà xop de sang; en va perdre tanta que quan va arribar a casa el ministre ès va haver de quedar al llit tot un mes.

Després tornà als vaixells que sempre anaven carregats d’esclaus per vendre. William ens conta força casos impactants. També durant aquesta època, l’amo va decidir vendre en William, la seva mare i la seva germana a amos diferents. El noi aconseguí trobar-se amb la seva germana abans que se l’enduguessin molt lluny, i ella li demanà que sobretot fugís de seguida que en tingués una ocasió. Ja mai més veuria la seva germana. Però no podia deixar la mare, per tant planejà una fugida amb ella cap al Canadà, on els negres eren lliures. Malauradament foren atrapats pel camí. Abans que els separessin, la mare li va dir que ella no aguantaria gaire a la plantació on la duien i moriria aviat, però que ell havia de trobar la manera de fugir. Com en el cas de la germana, en William no tornaria a veure la seva mare.

I, per fer-ho curt, en William fuig i aconsegueix que no l’atrapin i que l’ajudin els quakers de qui parlava al principi. Quan continua el camí cap al Canadà per Ohio que és un estat lliure però que, de tota manera, no pot tenir esclaus que han fugit, camina per la neu i travessa boscos en ple hivern, fins que ha de demanar ajuda en una casa. L’home que hi viu no li fa cas i no el deixa entrar, però apareix la dona que aparta d’una empenta al seu home i fa entrar en William al menjador. I ens diu ell a la seva narració: “Mai no havia estat tan content de veure una dona donar una empenta a un home que no es vol apartar. Des d’aquell dia que sempre he estat a favor dels drets de les dones!” I, efectivament, tota la vida va donar suport a aquest moviment, com també a l’abolicionisme de l’esclavitud.

Eventualment, William W. Brown va aprendre a llegir i a escriure, i ens diu a la seva narració: “Aquell que escapa de l’esclavitud als vint anys, sense cap educació, com li va passar a l’autor d’aquesta lletra, li cal llegir quan els altres dormen, si vol posar-se al dia amb la resta del món.” També es va casar i va tenir dues filles a qui va donar la millor educació possible. William Brown va  començar a recórrer les ciutats de Buffalo, Rochester i Nova York, en estats sense eslavitud, fent ponències a favor de l’abolicionisme. Perquè va resultar ser un orador magnífic, encara avui en dia molt famós sobretot per aquest talent en particular, als Estats Units, al Canadà, a França i al Regne Unit on va viure cinc anys, va ser reconegut com a orador, escriptor, historiador i, en resum, com una persona molt erudita –també va aprendre bé unes quantes llengües, entre d’altres el llatí, va estudiar medecina i obrí una consulta a Boston

William Wells Brown té, a més, l’honor de ser l’autor de la primera noveŀla publicada per un negre americà: Clotel, or the President Daughter, que va ser publicada a Londres. Va escriure d’altres llibres de ficció, obres de teatre i llibres d’història. Els seus últims anys els va passar amb la pràctica de la medecina i escrivint.

Image by Yotin Quibus-Melgar. Foto del dia abans de la tempesta de neu. La universitat al fons

La “meva” universitat no va tancar, però jo era a casa malalta. El dimarts em vaig trobar molt malament mentre era a la universitat (11 hores m’hi passo perquè hi arribo a les 8:00 del matí i en surto a les 7:00 del vespre) –nàusea molt forta i mal d’estómac. No sé pas com vaig poder fer l’última classe (tinc 6 hores entre les dues classes, que passo dins d’un despatx petit sense finestra). Doncs, bé, que l’endemà, dimecres, encara amb molt mareig, vaig fer les classes online a casa, i sort que era a casa perquè va nevar tant que van tancar oficines, les escoles i totes les universitats del sud d’Ontario, menys la meva.

Des de casa. Dimecres.

Era increïble veure com la neu no s’aturava, tot i la neteja continua als carrers i autopistes on els cotxes avançaven com si s’arrosseguessin i molts acabaven aturats per la neu. Doncs amb aquest panorama la meva universitat va dir que tothom a classe, amb l’agreujant que aquesta setmana hi havia molts exàmens importants que els estudiants no es podien saltar. Vaig seguir a les xarxes els comentaris indignats dels pobres estudiants; alguns explicaven que sortirien de l’examen a dos quarts de deu de la nit, al mig de terra de ningú perquè aquest campus és en un lloc molt inhòspit als afores de Toronto. I allí, pobrets, a esperar un autobús (molts n’han d’agafar dos o tres per arribar a casa) que no se sabia si arribaria, i colgats de neu, sota ràfegues de vent i a 14 sota zero.

Des de casa. Dijous.

No hi ha hagut víctimes, però segur que galipàndries n’hi deu haver un munt. I el dijous tornem-m’hi, amb encara més neu i la universitat sense tancar. Jo vaig tornar a fer classes online, i d’altres professors també, amb permís dels departaments, però els exàmens d’aquell dia no es van ajornar i van ser presencials.

Des de casa. Dissabte.

La ciutat no donava abast per treure tanta neu. Encara bo que el divendres hi va haver un descans de nevar. Però el dissabte, ahir, una altra tempesta de neu, i pitjor encara, que durarà fins el dilluns. Han dit a les notícies que aquests dies hem tingut l’equivalent d’un any sencer de neu. Encara bo que el dilluns és festa i la ciutat podrà treure bé la neu, o força bé. Ahir explicaven que la quantitat de kilòmetres de carrers grans i petits que han de netejar cada cop que neva, és l’equivalent en kilòmetres d’anar de Toronto a Londres (Anglaterra) –Toronto és una ciutat molt extensa.

Altres coses:

Avui, dissabte hi ha hagut molt males notícies del meu departament a la universitat, però ho deixo per un altre dia perquè no hi vull pensar.

Em sorprèn que els mitjans catalans no parlin, o no gaire, de la República Democràtica del Congo, que jo hagi vist. Hi ha una situació greu al l’est del país. Potser no passarà res a la capital, Kinshasa, perquè és a l’altre extrem, a l’oest, i es tracta d’un país molt més gran que tota la Unió Europea. Tanmateix, a la ciutat de Goma, a l’est, ja hi han entrat els rebels del M23, format per tutsis congolesos que tenen el suport del govern tutsi de Ruanda, per molt que el president d’aquest país ho negui. Els rebels també tenen el suport d’Uganda que de moment els ha enviat mil soldats. I a la ciutat de Goma ja hi ha hagut molts assassinats i centenars de milers de persones que han fugit. Malauradament, entre els que han fugit s’hi troben més de cent pacients amb mpox, una malaltia contagiosa i letal. I, com ja han avisat les Nacions Unides, si a la fugida d’aquests malalts hi afegim la destrucció dels centres hospitalaris d’aquesta ciutat i d’altres de la regió, com de la ciutat de Bukavu, conquerida avui, augmenta el risc imminent d’una explosió de contagis de colera, malaria, xarrampió i, no cal dir, de mpox.

Tinc, i he tingut en altres anys, estudiants de la RD del Congo. A Glendon vaig tenir, en diferents clases, dues germanes i un germà d’una mateixa família. La petita feia el curs online desde casa seva a la capital Kinshasa i em feia gràcia sentir el cant de moltíssims ocells que entraven per la finestra de la noia. Molt bona estudiant, com sa germana gran que estudiava un curs avançat de literatura hispanoamericana. El germà era un poc menys estudiós però molt inteŀligent. Tots tres, súper simpàtics, m’explicaven coses del seu país i jo encantada d’aprendre tot allò. Espero que estiguin bé.

Enguany, en una classe tinc una noia també de Kinshasa. Molt preocupada, pobreta, perquè el seu xicot viu a la ciutat de Goma, la primera ocupada pels rebels. L’última vegada que hi vaig parlar, el dilluns, em va dir que no aconseguia comunicar-se amb ell.

I tot perquè tothom vol posseir els minerals que es troben a l’est del Congo; minerals necessaris pels telèfons mòbils i d’altres estris com ara ordinadors. Tots els països occidentals van també al darrere dels minerals del Congo, que compraran a qui els hi pugui proporcionar, siguin rebels tutsis o qualsevol altre dels pobles que habiten la RD del Congo. I el millor que podríem fer és no comprar telèfons a cada moment, que hi ha molta gent que en compra un cada 4 o 6 mesos.

Mentrestant, al país de sota continua el circ. El dilluns havien de començar els aranzels imposats per Trump –tot de productes que s’importen dels Estats Units es van acabar a les botigues; encara sort que vaig aconseguir taronges, però al meu supermercat no quedava ni una ametlla, ni enciams. Canadà es va posar fort, contraatacant el bully d’en Trump amb aranzels demolidors. 25% sobre productes americans per un valor de més de 150.000 milions de dòlars. Méxic tampoc es va arronsar. A l’últim moment, Trump es va fer enrere, per un període de 30 dies durant els quals se suposa que hem de vigilar millor les fronteres, cosa gens fàcil al Canadà perquè la frontera amb els Estats Units és la més llarga de tot el món. Es tracta que no entri la droga fentanil als USA, una ridiculesa de Trump perquè el fentanil que entra als Estats Units des del Canadà és només un 0.7% i si fa no fa la mateixa quantitat ens entra al Canadà dels Estats Units, i el mateix passa amb els migrants iŀlegals (de fet, ens n’entren molts més a nosaltres), la qual cosa no s’ha explicat gens bé als diaris catalans (res de tot això s’ha explicat bé). El cas de Mèxic és una altra història.

I quan Canadà va amenaçar de tancar l’electricitat als americans, Trump va dir a la seva gent que no passa res, que Jesús tampoc tenia electricitat (?). Està totalment sonat, com el seu amiguet Musk qui, per cert, acompanyat del seu gang d’homes joves incel, supremacistes blancs i adoradors de Hitler, si els jutges no aconsegueixen parar-los els peus, tindran accés a 6.000.000.000.000 de dòlars del tresor del país, que són per pagar pensions entre d’altres coses. No se sap encara quina destrossa pensen fer.

I cada dia una o més sorpreses. Com veure Trump malparlant del Canadà; que els tractem malament, diu aquest porc, just després que Canadà va enviar bombers i avions especials per combatre el foc de Los Angeles, i que s’hi van estar setmanes voluntariament. És probable que aquests avions súper sofisticats per apagar focs evitessin que cremés tota la ciutat.

I podria continuar amb les bestieses del nou president del país de sota, però em limitaré a mencionar el que tothom sap, la bogeria bomba: una mena de barreja entre Riviera Maya i Las Vegas a Gaza. I els dos milions de persones que hi viuen? Oh, que se les quedi algun país de per allà; pim, pam, pum i jo sóc l’amo del món. Però no n’és i el que farà és un desastre a tot arreu, sobretot al seu propi país, i del qual no ens en sortirem en dècades, o mai més.

Tret d’això, la meva vida és un infern de cansament, falta de salut i moltes i grans preocupacions. Ni temps de dormir tinc. I em sento abandonada i trista.

Ara que és president, ja no es limita a dir les seves idees estrambòtiques sinó que les posa en pràctica amb un cop de ploma. Alguna n’hi tomben, com allò que volia de només donar la ciutadania a gent de certs països, s’entén que europeus, i ben segur que gent caucàsica, blanqueta, perquè el boig aquest arriba al punt de voler expulsar fins i tot els indígenes (indis) d’Estats Units perquè són fosquets i no se’n refia. Com també se’ls miren amb recel els de l’ICE (Immigration and Customs Enforcement) que ja anaven a deportar a tot de navajos (on, es pregunta molta gent, si són precisament els autòctons d’aquesta terra?). N’hi ha que han estat detinguts durant hores fins que han pogut demostrar amb documents que són ciutadans i indígenes americans. Però continuen detenint gent que és originaria d’aquella terra des de fa milers d’anys. Jo aŀlucino. Si recordem que el boig d’en Trump és d’avis immigrants procedents d’Alemània, com pot tenir les penques de voler expulsar els indígenes americans.

Donald Trump és un home perillós a molts nivells. Perillós per a tothom. Ja ha signat la retirada d’Estats d’Units de l’OMS, i patirem. Segons sembla ens causarà molts problemes per continuar tenint els vaccins annuals per la grip, a tall d’exemple. I no cal ni parlar de les conseqüències si tenim una altra pandèmia, i hi ha moltes possibilitats que tinguem una evolució de la grip aviària i que es passi entre humans. En fi, em sembla que poca gent dubta que en Trump és una bomba molt perillosa que explotarà d’una manera o d’una altra. Només faltava que ahir nomenés Pete Hegseth com a secretari de defensa –un home amb fama de violent i inestable. Realment Trump està tocat del bolet.

Pel que fa a les relacions amb Canadà, estan en un punt àlgid. Fa temps que el boig ens amenaça amb posar-nos uns aranzels (i a Méxic també) que ens duria a una depressió que fa por de debò. Canadà, però, té moltes armes de contraatac i les té a punt. Ja sabem que Trump diu el primer que li passa pel seu cap tan buit, sense pensar que les coses no són sempre com ell les vol. Trump és un bully i un ignorant; no s’espera que li plantin cara ni sap de què va res. Canadà ja li ha deixat clar que no es deixarà manipular. Hi ha hagut diverses reunions del Primer Ministre Trudeau amb quasi tots els presidents de les províncies canadenques, per discutir estratègies de contraatac a en Trump. És ben impressionant que es reunissin polítics d’esquerres, del centre, conservadors i quebequesos, que van deixar ideologies i resentiments de banda per treballar plegats contra un perill clar i imminent: els Estats Units de Trump.

Trump, com que a més de boig és un ignorant de marca, i a sobre s’inventa coses que possiblement a la fi se les creu ell mateix, va dient a tort i a dret que els Estats Units donen subsidis al Canadà i que ja n’està tip; però és una de les seves mentides perquè de cap manera és veritat, més aviat tirant al revés. I el ruc aquest sembla no saber que Canadà produeix una gran quantitat d’electricitat, i que n’hi sobra tanta que l’ofereix als Estats Units a preu molt baix –i és electricitat neta, lliure d’emissions. Estats Units importa l’electricitat del Canadà (concretament de les províncies d’Ontario i Quebec) per suplir diversos estats i ciutats populoses. Doncs, què passarà si el prepotent d’en Trump va endavant amb els aranzels de bogeria? A veure on trobaran l’electricitat que els cal. I no és només l’electricitat l’únic recurs que Canadà té en quantitat.

Si anés endavant l’afer dels aranzels i provoqués una depressió al Canadà, també la tindria Estats Units. Tantíssims americans perderien la feina que acabarien linxant en Trump.

De moment, sabem que encara que ens en sortim ens haurem d’estrenyer el cinturó, i el govern federal i el provincial ens han dit que comprem només productes canadencs. Cosa adequada però no sempre fàcil. Personalment, he de confessar que em fotria molt no poder menjar més taronges (i d’altra fruita).

I he d’insistir i dir-vos una vegada més que aquest blog és també de tots vosaltres que el llegiu, i encara més si el comenteu, i amb tot plegat l’ajudeu a mantenir-se viu. Estic molt contenta que sigui un blog que és meu i alhora és vostre.

I ara les estadístiques del blog, des de que va néixer i fins avui, com també sempre faig:

181.769 visites – 15.503 comentaris

Les visites de l’any 2025 han estat dels Països Catalans, dels Estats Units, del Canadà, de Suècia, d’Alemanya, de França, d’Irlanda, del Regne Unit, d’Holanda i de Suïssa.

Suècia ha pujat molt i en canvi Portugal, Finlàndia, Andorra, Itàlia i Xile, que es trobaven molt amunt l’any passat, se n’han anat tan avall que ni poden entrar a un mínim decent de visites. He començat la llista pels països amb més visites fins als que en tenen menys. Tots els països que he considerat han tingut un mínim de 20 visites al mes durant el 2025. 

Per acabar, les 10 entrades de més èxit l’any 2025 entre visites i comentaris.

Per anar als articles, cliqueu la imatge corresponent.

Aniversari del blog: 14 anys

Classes i jueus i palestins

Retorn a Dickens

Dispersats pel vent

D’on ha sortit Indiana Jones?

Arrugues celestials (una història curta)

Una cadira del passat

Escapadeta a un lloc molt bonic

Una troballa que té 4.400 anys

Bon Nadal 2024

Emmirallant-me en el discurs de Nadal del Primer Ministre canadenc, en el qual va posar l’èmfasi a consolar la gent que pateix durant Nadal perquè està sola o malalta, i ens demanava que sobretot no la oblidéssim, doncs jo vull recordar els amics que es troben amb problemes de mobilitat o han passat per operacions recentment o tenen depressió o l’amiga que ara mateix es troba en una UCI. A tots ells els desitjo que el nou any els ompli de salut.

I acabo amb un desig més: el de l’any passat perquè encara penso exactament el mateix.

Atesa la ignorància que veig pertot arreu, i a sobre ara la gent és més atrevida que mai
(hi ha qui ha vist un vídeo que ni se sap d’on surt, i ja es pensa que és un expert del tema), aquest és el meu desig per a l’any 2025 i per molts anys més.

Bon Nadal 2023

Museu Canadenc d’Història

L’altra entrada és de l’any 2020. És sobre una nit de Nadal de l’Anna Roig i Manent, la protagonista de les meves noveŀles de la Saga de la Interferència. Té lloc a Toronto, on l’Anna va néixer i hi viu (de pares catalans que s’hi van establir). En aquest relat parlo de coses típiques de Toronto, com ara dels molts animalons que tenim per la ciutat. Em va agradar molt escriure aquesta història amb un personatge que m’estimo molt i que conec d’allò més bé.

Aquella nit de Nadal de l’Anna petita

]]> https://maiera.wordpress.com/2024/12/22/bon-nadal-2024/feed/ 27 14183 shaudin https://maiera.wordpress.com/2024/12/15/retorn-a-una-presentacio-del-meu-llibre/ https://maiera.wordpress.com/2024/12/15/retorn-a-una-presentacio-del-meu-llibre/#comments Sun, 15 Dec 2024 07:25:06 +0000 https://maiera.wordpress.com/?p=14171 Continua llegint →]]> Bona nit, estimats amics i lectors. Ahir em van vaccinar pel covid i tenia una mica de febre, cansament i dolors, i avui he passat el dissabte amb correccions de quasi 700 pàgines d’exàmens (no he acabat ni de bon tros), i he perdut el temps llegint un fotimer articles que més aviat m’han deprimit. No trobava esma per escriure una entrada nova al blog (moltes vegades són hores de recerca), per tant us n’enllaço una de l’any 2010, de quan vaig fer la segona presentació de la traducció a l’anglès de meva noveŀla, Beyond the Dream (Més enllà del somni), a Toronto, aquesta segona al meu barri. És força curtet; de fet explico moltíssim més a les meves respostes als lectors, per si us interessa.

Una presentació del meu llibre

Part de Papua Nova Guinea és la regió autònoma de Bougainville, amb l’illa gran així anomenada i una altra no tan gran (Buka), totes dues geograficament part de les Illes Salomó però separades d’aquest estat federat; i d’altres illes petites com ara les illes perifèriques polinèsies (Melanèsia i Micronèsia), o l’atol de les illes Carteret (també conegudes com Tulun i Kilinailau). I d’aquestes últimes em cal parlar perquè algunes ja s’han inundat i a les altres els falta poc per ser inhabitables, atès el canvi climàtic que crea marejades ciclòniques i una pujada del nivell del mar. Cap de les illes de l’atol està més amunt de 1,2 metres sobre el nivell del mar i les marees ho inunden tot fàcilment, la qual cosa vol dir també que hi ha salinització de l’aigua dolça i dels camps de conreu.

Ja als anys 80 del segle passat es parlava d’evacuar aquestes illes, perquè es veia venir que seria impossible que continuessin habitades gaires anys més. Però res no es va fer per part del govern de Papua Nova Guinea, o de cap altre, fins l’any 2001 que se’n va tornar a parlar quan les condicions ja estaven força malament; malgrat tot, tampoc es va fer res. Finalment, l’any 2005, ja tips de tots els governs, la població (no el govern) va crear l’organització Tulele Peisa, formada pel Consell dels Vells de les illes Carteret, el qual va decidir que s’havia d’establir un programa pel trasllat de la gent de l’atol a un altre lloc, com abans millor. Aquest trasllat el van anomenar “navegant les onades nosaltres mateixos”.

L’any 2009 l’organització Tulele Peisa va aconseguir traslladar 17 families de l’atol Cateret a l’illa gran de Bougainville, en unes terres que els hi va donar l’Esglesia catòlica de la regió. Es tracta d’unes terres de mida considerable, força més amunt del nivell del mar i millors que les terres inundades i salinificades d’on vivien. Naturament, hi ha moltes famílies que esperen el trasllat (unes 350) i no es pot fer fins tenir diners que esperen aconseguir si hi ha sort. De moment, però, aquesta gent ha fet una cosa quasi increïble.

Les noves terres que els hi van donar eren més aviat ermes i pantanoses. Però ho han solucionat, perquè de seguida que els van donar les terres van començar a fer viatges amunt i avall de l’atol a Bougainville (86 km) i tornem-hi, de vegades amb petitetes embarcacions (barquetes minúscules sense motor) on carregaven arbrets, plantes i llavors que plantaven a les noves terres. No es van traslladar fins que havien plantat un paradís a les noves terres, amb dotzenes d’especies que no es trobaven a l’illa gran però que s’hi van arrelar fàcilment atès que té el mateix clima i d’altres característiques.

Una de les dones de les 17 famílies, va dir en traslladar-se: “No ens n’anem, perquè ens enduem part de les illes amb nosaltres”. Tots els que van anar a les noves terres van voler preservar la biodiversitat de les illes on van néixer, a més de la seva cultura i el sentit de pertànyer. A les noves terres, aquesta vegetació combinada amb la flora local ha esdevingut un bosc de grans arbres i conreus  –175.000 arbres i plantes. Les 17 families de refugiats climàtics que hi viuen, han fet un poble amb cases agradables, netes i airejades. I les àrees que abans eren pantanoses, ara són perfectes perquè els arbres han absorbit l’aigua i les terres són ben verdes però sense ser massa humides.

És evident que les poblacions encara una mica, diguem-ne, tribals, saben com fer les coses bé i sense maltractar la natura.

Bé, dit això, a veure de què parlo ara… Tinc uns quants temes pensats i em sembla que parlaré de Síria. Però no la Síria d’aquest moment, on hi ha un pandemònium de cal déu ara que han tornat els bàrbars dels gihadistes. És d’una altra cosa que volia parlar, i me n’he d’anar on és ara Síria, sí, però molts anys enrere, a partir d’ara uns 4.400 anys enrere. I es tracta del descobriment arqueològic de l’alfabet escrit més antic a la història de la humanitat. A mi m’ha fet molta iŀlusió assabentar-me’n.

Tot va començar en unes excavacions arqueològiques a Síria, on l’any 2004, en una tomba de Tell Umm el-Marra, prop d’Alep, van trobar-hi restes humanes i objectes de principis de l’Edat del Bronze, com ara joies d’or i de plata, estris de cuina, una pinta de vori i ceràmica. I de ceràmica eren també quatre cilindres, de la mida d’un dit, amb una mena de símbols gravats que no havien vist mai. Es va investigar i eventualment es va veure que els símbols semblaven tenir una certa semblança a alguns de les llengües semítiques.

L’any 2021, l’arqueòleg Glenn Schwartz, de la Universitat Johns Hopkins a Baltimore, Maryland, i co-director de l’excavació, va dir que d’acord a les proves amb radiocarboni, els cilindres tenen 4.400 anys. I que es tracta d’escriptura. Per tant, 500 anys abans fins i tot de l’escriptura més antiga que es coneixia fins ara: uns papirs egipcis que tenen 3,900 anys. L’alfabet dels cilindres sembla que representa sons que corresponen a dues vocals (a, i) i a cinc consonants (k, l, n, s, y). Glenn Schwartz va poder-ho descodificar comparant-ho a lletres de l’alfabet de llengües semítiques occidentals (hebreu, arameu i àrab).

A la fi, fa uns dies, el 21 de novembre, el professor Glenn Schwartz, va presentar els descobriments fets a les excavacions durant 16 anys, i les conclusions sobre aquest alfabet fins ara desconegut, que és també d’una llengua desconeguda (tot i tenir semblances amb les llengües semítiques occidentals) i que encara no es pot llegir. Del que no hi ha cap dubte és que els cilindres tenen 4.400 anys i que, per tant, es tracta de l’escriptura més antiga que existeix. Em fa sentir com per celebrar-ho amb xampany, o cava si us abelleix més.

Estic al dia de què passa al País Valencià, a la resta dels Països Catalans, als Estats Units amb els ximplets de Trump, Musk i tota la patuleia, al Canadà i a molts llocs del món, però m’estimo més escriure sobre altres coses. Estic empatxada de notícies desagradables i amb l’esgotament que tinc no em veig en cor de parlar-ne.

Cuideu-vos.