Ben atabalada amb les bestieses diaries de Trump. És que l’home és com una màquina de dir i fer disbarats, pels cabells de la Nana! Aquesta medalla li podrien donar: Premi Nobel dels Disbarats. Però no, la veneçolana miserable ja li ha donat la medalla que ell volia –no obtenint a canvi la presidència de Veneçuela sinó una bossa vermella amb souvenirs casa-Trump: gorres MAGA, un rellotge…. Quina vergonya i que patètic tot plegat. I només m’ha faltat llegir unes declaracions del general americà John Kelly, ara jubilat, que va ser a la primera administració de Trump però ara està en contra del president. Kelly ha comentat que Trump li va dir que admirava Hitler i que volia tenir els generals com Hitler tenia els seus, obeint-lo sense discussió. Trump va afegir que això que els militars americans siguin fidels a la constitució i no al president s’havia de canviar. No és la primera vegada que ha dit aquests disbarats; ja ni se n’amaga.
Canvio el tema, perquè em sembla que tal com va tot a tot arreu necessitem alguna cosa més bonica, més natural, potser un xic infantil. És un escrit de l’any 2010 sobre el país de Pot. I el voldria dedicar a la Lunia, amiga i lectora d’aquest blog des de 2023 i qui ara mateix llegeix Més enllà del somni i potser li farà gràcia llegir sobre Pot, un dels països que surten en aquesta noveŀla.
POT (Part III)
La nit ha embolcallat les selves. La vegetació creix tan atapeïda 
que només l’aigua de llacunes i riuets s’iŀlumina, pàŀlida, sota la lluna. Endins del bosc la foscor a penes s’esbargeix en comptats indrets aquí o allà. Fa una calor força xafogosa, sense que bufi cap airet, i les fulles resten immòbils, com adormides. Tanmateix, a les selves de Pot fins i tot 
les nits estan plenes de sorolls: la fressa dels salts d’aigua, la fricció tènue de petites serps verdes, el xisclet sobtat d’un mico que té malsons, el brunzit dels mosquits i el concert persistent de milers de granotetes omplen aquells paratges de vegetació densa. Els altres animals dormen tranquils fins a la matinada.
I tot d’una la foscor es dissipa, hi ha un esclat de verdor i la cançó de 
la nit s’atura, però és només un instant perquè de seguida se sent un piulet entre el fullatge espès, i un altre més enllà, i més amunt un altre, i en un tres i no res s’ha produït pertot arreu una piuladissa que s’enfila amunt i amunt per 
les branques. S’estarrufen plomes blaves, ocellets de panxes grogues i vermelles fan saltirons sobre les branques; els uns semblen tot just desvetllar-se, els altres refilen eixerits. Amunt i amunt pugen cants i volades, remuntant-se cap als micos encuriosits que tot just es desperten, cap als ocellots de becs colossals, cap a la llum que resplendeix dalt dels arbres.
Des d’allí es pot veure l’extensió de la selva: verdor i més verdor.
Tanmateix, només els ocells poden contemplar els boscos hermètics. O bé, tot d’un plegat, submergir-se dins del 
verd, com fa ara mateix un àguila harpia. Potser ha vist un ocellet? No, va disparada cap a una colla de micos que xerraven tranquils dalt d’un arbre. Tots fugen, menys un d’ells que s’entretenia menjant fruita. De sobte s’adona del perill, amida la distància cap a la verdor inescrutable i, molt de pressa, baixa per les branques fins a quedar ocult per la jungla. Un petit rèptil r
esta aturat sobre les fulles en sentir el bellugueig de les branques –hi ha pocs predadors a les selves de Pot, però s’ha de ser prudent–, en tornar la relativa calma es decideix per un insecte i, prest, treu la llengua. Hi ha un eixam d’insectes de tota mena: diminuts, més grossos, foscos, transparents, de coloraines. Els uns es belluguen ràpidament, amunt i avall per branquetes, amb un neguit gairebé delirant; els altres, més feixucs, van a poc a poc calculant cada passa i, tot i així, d
e tant en tant cauen al sòl i sembla que no saben ben bé què hi fan allí; i n’hi ha que fan volades curtes o d’altres que agiten les aletes sense aturador. I tot s’aprofita a la selva. Hi ha insectes que gaudeixen dels fongs que creixen als troncs o a les fulles mortes, als indrets més amagats del bosc; n’hi ha que s’atipen a poc a poc de fulles d’un verd sucós; i d’altres xuclen feliços el polen de les flors, com ara les nombroses papallones que aletegen per arreu. 
I tot es cofon. De vegades una branca és en realitat el braç d’un mico, o unes fulles que s’agiten suaument són les aletes d’una papallona verda, o, 
d’altra banda, el que semblava ser una papallona és un ocellet minúscul que es delecta també amb el polen de les flors. I són moltes les flors que creixen al bell mig de la jungla. Se’n troben de petites, amagades entre la frondosa vegetació, però n’hi ha d’altres que han crescut a les clarianes i allí s’amaren de la llum que s’escola entre els arbres, i fins i tot n’hi ha d’aquàtiques, ben arrelades al fons dels estanys.
Quan arriba la tarda la calor és gairebé sufocant i moltes criatures cerquen paratges on remullar-se o apagar la set. I n’hi ha molts d’aquests indrets, perquè les selves de Pot són plenes de riuets i, per damunt de tot, de llacunes d’aigües tranquiŀles que s’estenen pertot arreu.
Els rosegadors, els uns força petits i els altres molt grossos, són els veritables nedadors d’aquestes aigües. Viuen a les ribes on troben vegetació suculenta entre la verdor; alguns s’alimenten també de peixos, però no pas els rosegadors més grossos que amb l’herba i una mica de fruita ja en tenen prou. I a tots plegats els agrada ser a l’aigua quan la calor es fa inaguantable. Allí neden i es capbussen i esveren la gran varietat de peixos que sempre es troben en aquelles llacunes.
De vegades els micos també es fiquen a l’aigua, tot i que no els agrada nedar. Quan els simis petitons de Pot entren a l’aigua és més aviat perquè, per alguna raó, han de passar a l’altra riba. I no ho fan pas quan la massa d’aigua és gaire gran, sinó que es tracta de passar riuets o petits estanys de poca fondària. Ells s’estimen més estar-se dalt dels arbres tot el dia, on es troba gairebé tota la fruita, i si la calor és molt forta es gronxen agafats amb la cua d’una branca i s’imaginen que fa airet. Si no cau algun ruixat, la qual cosa es força freqüent quan se’n va la tarda, alguns micos baixen dels arbres i s’endinsen per la jungla, allí on el bosc és més dens, a la cerca de larves i insectes. Tanmateix, els simis de Pot són animals molt inquiridors que s’entretenen examinant fulles, escarabats vermells i cada racó que troben. I els més joves s’empaiten o s’amaguen dels adults. I hi ha tants amagatalls dins la profunditat de la selva!
En aquelles terres tòrrides de Pot la nit arriba de sobte. Totes les criatures diurnes ja són dalt dels arbres, o s’han ficat als seus caus de fulles i branquetes o bé són ajaguts a les ribes tot esperant la son i el concert de les granotes.
I enmig de la selva, un raig de lluna iŀlumina una flor.
Shaudin Melgar-Foraster 