Joan Reixach, un pintor valencià prolífic

Barcelona?, vers 1410?-València, vers 1486?

Activitat: Pintura      carview.php?tsp=

Àrea: Corona d’Aragó

Treballant

Fill de Llorenç Reixach, un escultor de Barcelona. Joan treballa com a pintor per terres catalanes, aragoneses i valencianes, si bé és a València, entre 1437 i 1486, on desenvolupa la part més nombrosa de la seva activitat artística. Les similituds d’estil amb el pintor valencià Jacomart i l’acabament d’algunes obres d’aquest per Reixach fan pensar en una col·laboració professional entre els dos artistes a la València de mitjans del segle XV.

Prestigi

Mort Jacomart el 1461, Reixach és nomenat pintor del rei Joan II el 1466. El seu taller esdevé el més famós de València, cosa que li genera una gran quantitat d’encàrrecs de pintura religiosa, com ara grans retaules. Al final de la seva carrera disposa d’un taller molt nombrós que produeix imatges estereotipades, de proporcions allargades i poc detallistes.

carview.php?tsp=

Retaule de santa Úrsula

Un fet destacat, Retaule de santa Úrsula

Obra signada i datada (1468) pel mateix autor, pintada per al monestir de Poblet, actualment al MNAC. S’hi representa en el cos central del retaule la imatge de santa Úrsula, i sobre d’ella, la crucifixió i la Mare de Déu rodejada d’àngels. A les taules laterals, escenes de la història d’aquest santa i les onze mil verges.

L’estil

L’estil característic de Reixach es manté dintre del gòtic internacional, propi de la tradició valenciana, amb el gust pel decorativisme, la riquesa i vivesa dels colors, i l’interès per l’anècdota i el detall. Tanmateix, hi introdueix trets del nou art flamenc, de caire realista, incorporant-hi també motius arquitectònics de l’art clàssic italià.

carview.php?tsp=

Sant Jaume i sant Gil abat

Tria d’obres

Retaule de Santa Caterina, de l’església de Vilafermosa (Castelló, 1448); Sant Jaume i sant Gil, abat (entre 1450 i 1460?, Museu de Belles Arts de València), taula central d’un retaule dedicat als dos sants, procedent del convent del Carme de València; Retaule de l’Epifania (1469), del convent d’agustines de Rubiols (Terol), ara al MNAC

L’anècdota

Reixach coneix de manera directa l’estil del pintors flamencs coetanis. Ell mateix així ho indica en el seu testament ja que inclou entre les seves possessions una imatge de Sant Francesc rebent els estigmes, obra del gran pintor flamenc Jan van Eyck.

carview.php?tsp=

Retaule de l’Epifania

Dandin, crític literari i escriptor indi

Índia, actiu als segles VII i VIII

Activitat: Literatura  carview.php?tsp=

Àrea: Regne dels Pallava

Ancestres

Neix dins la casta dels bramans, en un família d’intel·lectuals, amb avantpassats ja dedicats a la literatura. Dandin (o Dandi) viu a Kanchipuram, al sud de l’Índia, sota la protecció dels reis de la dinastia Pallava i, com el seu avi, esdevé un poeta cortesà, però de major renom. La majoria d’erudits actuals confirmen l’atribució tradicional a Dandin de dues grans obres en sànscrit.

carview.php?tsp=

Kanchipuram

Les aventures de 10 prínceps (Dashakumaracharita)

Com a literat, Dandin escriu amb una prosa elegant la novel·la Les aventures de 10 prínceps, que s’ha conservat incompleta. Els protagonistes són nobles joves i astuts que fan servir tots els mitjans, tant els ortodoxos com els deshonestos, en les seves cuites amoroses. A diferència de moltes obres de la literatura sànscrita, situats en paratges idealitzats, l’acció es desenvolupa en ambients populars i mundans, amb retrats realistes de personatges alhora que intervenen la màgia i els déus.

Un fet destacat, El mirall de la poesia (Kavyadarsha)

Mestre tant en prosa com en vers, Dandin és possiblement el primer gran autor que estudia la crítica literària sànscrita centrada en la poesia, definint els estils ideals per a cada gènere de la lírica cortesana. Segons ell, la bellesa i el valor d’aquests textos rau en la varietat i riquesa dels recursos retòrics fets servir pels poetes, recursos que ell classifica en 36 tipus diferents. Aquest tractat té gran difusió i és estudiat ja en temps medievals des de Sri Lanka al Tibet, traduint-se a altres llengües.

La frase

 “L’obra de Dandin pot ser considerada segurament com l’estudi més important  de teoria i pràctica literària de l’Àsia antiga, i, en la història mundial, la segona gran fita, just només per sota de la Poètica, d’Aristòtil”, de Sheldon Pollock, filòleg del sànscrit.

Boabdil, l’últim rei granadí

Granada (Espanya), vers 1450-Fes (Marroc), 1528

Activitat: Política      carview.php?tsp=

Àrea: Regne de Granada

Intrigues cortesanes

De la dinastia nassarita, Muhammad XI de Granada, és més conegut com Boabdil, el nom que li donaren les fonts cristianes. Fill d’Abu al-Hasan (o Muley Hacén, en els textos  castellans), la seva posició a la cort es debilita quan son pare, sobirà de Granada, pren una captiva cristiana, Turayya, com a concubina i en té descendència. El 1482, aprofitant l’absència de Muley Hacén, en guerra contra els cristians, Boabdil se subleva a Guadix i s’apodera de Granada, proclamant-s’hi monarca, si bé el seu pare conserva Màlaga.

Captiu

Boabdil s’enfronta a les forces castellanes a Lucena (1483), on és vençut i capturat. Aquell mateix any és alliberat després d’un pacte amb els Reis Catòlics, acceptant el seu vassallatge de Castella, l’entrega de son primogènit com a ostatge i un tribut onerós. Ja lliure, Boabdil perd la majoria del seu regne, ja que recupera son pare la capital i Almeria (1485). Mort el progenitor, el succeeix  com a emir de Granada son germà, Muhammad XII (conegut com al-Zagal), i s‘entaula una nova guerra civil entre tiet i nebot.

carview.php?tsp=

La rendició de Granada, de F. Pradilla (1882)

Un fet destacat, la rendició de Granada

El 1487 Boabdil pren Granada a al-Zagal gràcies a l’ajut dels Reis Catòlics, interessats a mantenir la guerra civil mentre van conquerint el regne. Al-Zagal capitula davant les tropes castellanes (1489). Boabdil esdevé així únic sobirà d’un regne de Granada empetitit, que no pot suportar l’ofensiva castellana. Assetjada Granada, el 2 de gener de 1492 Boabdil entrega les claus de l’Alhambra abans de marxar a uns dominis concedits  a la Alpujarra (Almeria), per bé que, pressionat pels Reis Catòlics, el 1493 s’estableix al Marroc.

L’anècdota

Tradicionalment s’atribueix a Aixa, la mare de Boabdil, una frase adreçada a aquest després de perdre el regne de Granada: “Plora com una dona allò que no vas saber defensar com un home”. Aquesta frase no apareix en cap text històric coetani, és una invenció de Juan de Echevarría, a Los paseos de Granada, obra publicada el 1764.

Innocenci III, la teocràcia papal

Gavignano (Itàlia), 1161?-Perusa (Itàlia), 1216

Activitat: Religió. Política     carview.php?tsp=

Àrea: Estats Pontificis

Aristocràcia

Lotario, noble, de la família dels comtes de Segni, destinat a la carrera eclesiàstica, estudia teologia a la universitat de París i dret, probablement, a la de Bolonya (Itàlia).  El 1190 és nomenat cardenal i ben aviat esdevé un membre rellevant de la cúria pontifícia. Mort el papa Celestí III (1198), és elegit papa, amb el nom d’Innocenci III.

Àrbitre entre sobirans

Innocenci III concep el papat com la màxima autoritat de la cristiandat, a la qual estan sotmesos també els reis pel que fa a l’esfera espiritual. Durant el seu pontificat, aconsegueix, en part, el triomf d’aquests principis. Després de la mort de l’emperador Enric VI (1197), intervé en l’elecció a favor d’Otó IV (1209), per després rebutjar-lo a favor de Frederic II (1210). En altres regnes, com Anglaterra, Bulgària o la Corona d’Aragó, aconsegueix el vassallatge dels sobirans respectius.

carview.php?tsp=

Croades

Promou la IV croada contra els sarraïns. L’expedició militar havia d’atacar Egipte, però els venecians imposen els seus interessos i els croats ocupen  la ciutat de Zadar (1202, Croàcia) i el 1204 assetgen i conquereixen Constantinoble (1204), malgrat la prohibició expressa del papa d’atacar ciutats cristianes. A Occitània, davant la difusió de les creences càtares i després de l’assassinat d’un legat pontifici el 1208, promou la  croada albigesa, que devasta aquell país a mans dels croats arribats del nord de França.

Un fet destacat, el IV concili del Laterà

Convocat el 1213, aquest concili es desenvolupa a Roma el 1215, reunint-s’hi més d’un miler de prelats vinguts d’arreu. S’hi promulguen les directrius d’Innocenci III, tot reorganitzant l’Església, impulsant un gran nombre de mesures per a la seva reforma, potenciant la pastoral, condemnant les heretgies valdesa i càtara, fomentant la formació dels clergues, imposant als fidels l’obligació de confessar-se cada any i combregar per Pasqua, etc…

L’anècdota

Segons la tradició, Innocenci III somia una nit amb la catedral  de Roma, Sant Joan del Laterà  a punt de caure, sostinguda només per Francesc d’Assís. Fent cas d’aquest somni, i veient el futur sant com a pilar de l’Església, el papa reconeix l’ortodòxia dels nous frares franciscans i aprova la seva propagació, igual que la dels dominics, arreu de la cristiandat.

Maria d’Oignies, inspiradora de les beguines

Nivelles (Bèlgica), vers 1176-antiga abadia d’Oignies, Aiseau-Presles (Bèlgica), 1213

Activitat: Religió      carview.php?tsp=

Àrea: Diòcesi de Lieja

Contracorrent

La família de Maria d’Oignies, de Nivelles, és benestant, però des de petita Maria defuig el luxe i la riquesa, fortament atreta per la vida monàstica. Els pares la casen als 14 anys. Tanmateix, ella no renuncia als seus propòsits, i convenç son marit, Jean de Nivelles, de dur una vida de castedat permanent. Es traslladen a la leproseria de Willambroux  (Bèlgica) per costejar l’hospital i atendre ells mateixos els malalts, malgrat l’oposició de les famílies respectives.

Un fet destacat, el retir d’Oigniescarview.php?tsp=

El 1207, amb el consentiment del seu marit, el deixa per instal·lar-se sola en una cel·la annexa  a la capella del priorat augustinià de Sant Nicolau, a Oignies. No ingressa en cap orde religiós, si bé viu una vida de pregària, castedat i pobresa, imposant-se dejunis molt severs i exercicis de mortificació extremats.  Mística, experimenta visions extraordinàries de Jesús i els sants, cosa que, malgrat el seu aïllament, estén la seva fama i provoca que vingui gent d’arreu, cercant consol i guiatge espiritual.

Propagació

L’exemple de Maria d’Oignies és pres com a model per altres dones pietoses, com les beguines, que adopten una forma de vida pobra i devota, sense fer vots religiosos ni, en conseqüència, voler pertànyer a les comunitats de monges instituïdes canònicament. La història de la seva vida i la seva espiritualitat, escrita 3 anys després de morir per Jacques de Vitry, i traduïda ja en temps medievals del llatí a altres llengües com el neerlandès, el francès o l’italià, fa que el testimoni d’aquesta dona es difongui arreu.

La frase

“Maria d’Oignies s’erigeix com la mare del moviment de les beguines, no només per la seva santedat, que li dona una gran reputació local, sinó també per la seva influència sobre Jacques de Vitry, un dels principals predicadors d’inicis del segle XIII, amic de papes”, de la historiadora Margaret Wade Labarge.

Oswald von Wolkenstein, poeta i músic tirolès

Tirol (Àustria), vers 1367-Meran (Itàlia), 1445

Activitat: Música. Literatura carview.php?tsp=

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

Rodamon

De la baixa noblesa, Oswald von Wolkenstein deixa casa seva als 10 anys com a escuder per començar una vida aventurera. Viatja extensament per Europa i probablement el Pròxim Orient. Entra al servei de l’emperador Segimon I, com a músic i diplomàtic, acompanyant-lo, per exemple a Perpinyà, on coneix la reina Margarida de Prades (1416). Al seu país natal, s’enfronta repetidament amb el comte del Tirol, per la qual cosa és perseguit i empresonat, si bé acaba els seus dies com un noble respectat.

Producciócarview.php?tsp=

La seva obra consta d’un centenar llarg de composicions, que recullen poesia profana amorosa, sovint de caire sensual; poesia religiosa, centrada en la devoció mariana i l’escatologia;  cançons autobiogràfiques i poesia didàctica. Té un estil ben personal, ple d’imatges, sensorial, amb notes d’humor, a voltes parodiant-se ell mateix. Fa servir melodies monofòniques enginyoses o arranjaments polifònics inspirats en les formes innovadores de l’Ars Nova francesa i italiana, com ara adaptant balades de Francesco Landini.

Un fet destacat, les cançons autobiogràfiques

Aquests cançons, que constitueixen una tercera part de la seva poesia lírica, constitueixen la més original i emotiva de la seva producció. Hi posa en escena episodis de la seva vida, amb passatges narratius o representant-hi situacions, contrastant moments joiosos i tristos, de manera evocadora i vívida. També tracta dels seus viatges, mirant de reflectir amb lletres i melodies els trets propis dels països visitats. N’és un exemple la cançó S’adapta (Es fügt sich).

L’anècdota

Als retrats coetanis, Wolkenstein és representat amb un ull tancat. El 1973 l’anàlisi de les seves restes conclou que patia una petita malformació del crani que afectava a la cavitat ocular dreta, més petita que l’esquerra, la qual cosa provocava una ptosi, és a dir la baixada permanent de la parpella d’aquell ull.

Per saber-ne més:

“Oswald von Wolkenstein” Sons de l’edat mitjana [pòdcast]

https://www.3cat.cat/3cat/sons-de-ledat-mitjana/audio/1004561/

Constantí V de Bizanci, un emperador controvertit

Constantinoble, 718-Bulgària, 775

Activitat: Política      carview.php?tsp=

Àrea: Imperi bizantí

El segon isàuric

Fill de l’emperador Lleó III de Bizanci, que havia conquerit la corona imperial i fundat una nova dinastia. Son pare havia associat Constantí al tron, però malgrat això, quan el 741 mor Lleó III, Artavasd, cunyat de Constantí V,  s’apodera de la capital i es fa coronar emperador. Dos anys més tard Constantí V aconsegueix derrotar-lo i ocupa el tron sense més oposició.

Un fet destacat, el concili de Hiera (754)

Lleó III s’havia declarat iconoclasta, això és, contrari al culte de les imatges de Déu i els sants, i Constantí manté la política del seu progenitor, endurint-la. Al concili celebrat al palau de Hiera, prop de Constantinoble, els bisbes reunits condemnen la veneració de les icones com a signes d’idolatria i les prohibeixen. La lluita entre iconoclastes i defensors de les imatges, entre els que destaquen els monestirs, genera dissensions a l’imperi. Els monjos i els soldats capitalitzen l’hostilitat i el fervor envers Constantí V, respectivament.

Campanyescarview.php?tsp=

Militar competent, Constantí V aferma la seguretat de l’imperi davant les potències que l’amenaçaven. Aprofita la feblesa interna dels àrabs, que pateixen una guerra civil, per consolidar les posicions bizantines frontereres. A l’oest, mena 10 campanyes contra els búlgars, generalment victorioses, que, debiliten l’imperi búlgar i augmenten el prestigi bizantí als Balcans. Tanmateix, a Itàlia, Constantí perd les seves possessions ai centre d’Itàlia, amb la conquesta de Ravenna pels llombards el 751. 

Gestor

Durant el seu regnat, continua les reformes administratives, fiscals i militars del seu pare que milloren l’estabilitat i la prosperitat de l’imperi, cosa que possibilita una activa política constructiva, com ara la restauració de l’aqüeducte de Valent o l’església de Santa Irene, tots dos a Constantinoble. Quan mor, tornant d’una campanya contra els búlgars, és succeït per son fill Lleó IV.

L’anècdota

Els seus detractors han escampat el sobrenom pel qual és més conegut: Constantí V “Coprònim”, és a dir, “nom de merda”, justificant l’insult amb la invenció que Constantí, d’infant, hauria defecat durant el seu bateig. Aquest mot només és un dels sobrenoms ofensius amb que el recordaren els enemics: excrement de cavall, ungit amb orina…

Ramon Muntaner, un cronista enfervorit

Peralada (Alt Empordà), 1265-Eivissa, 1336

Activitat: Literatura  carview.php?tsp=

Àrea: Corona d’Aragó, regne de Mallorca, regne de Sicília, imperi bizantí

Empordanès i mallorquí

D’una família benestant de Peralada, el 1285, la família Muntaner abandona aquesta població quan es cremada arran de la invasió francesa de Catalunya. Durant la seva vida està al servei dels reis de Catalunya-Aragó, Mallorca i Sicília, tots del mateix llinatge. Ell participa en la conquesta de Menorca (1286-1287), i posteriorment s’estableix a Mallorca fins al 1301, que es trasllada a Sicília, en la defensa de Messina contra les tropes dels Anjou.

carview.php?tsp=

A l’Orient

Entra al servei del noble Roger de Flor com a administrador en la seva companyia de mercenaris a sou primerament de l’emperador bizantí contra els turcs. Mort assassinat Roger de Flor (1305), la companyia guerreja contra els bizantins. El 1309 Muntaner és nomenat governador de l’illa de Gerba (Tunísia) fins 1315. Més tard viu al regne de València, dedicat als negocis marítims i a l’administració municipal. És ordenat cavaller i el 1332 exerceix un càrrec públic a Eivissa, on mor.

Un fet destacat, la Crònica

Aquest text, redactat entre 1325 i 1328, rememora fets succeïts entre 1207 i 1328 relatius a 5 reis de la Corona d’Aragó i als sobirans de les branques mallorquina i siciliana. Testimoni directe d’una part dels fets explicats, és especialment interessant l’expedició catalana a l’Orient. Narrador brillant i abrandat, escriu la Crònica en català i en primera persona, en un estil viu, col·loquial i directe, rememorant les empreses d’aquests reis, sobretot ressaltant els seus èxits, reflectint-ne la seva admiració i patriotisme.

La frase

“Poques vegades una obra ha estat escrita amb tant d’entusiasme com Muntaner escriví la seva Crònica. Aquest entusiasme el fa caure sovint en hipèrboles, especialment quan parla dels reis i prínceps de la casa d’Aragó. És també cert, però, que si els seus enemics tenen qualitats no les silencia pas. La Crònica té, podríem dir, una cordialitat i una vibració humana que no té cap més altra obra de la literatura catalana” (del filòleg Antoni Comas)

Per saber-ne més:

Miquel Coll i Alentorn, Joan Cavestany. Muntaner. Barcelona: Nou Arte Thor, 1987

https://www.escriptors.cat/autors/muntanerr (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)

Guo Shoujing, enginyer i astrònom

Xingtai (Xina), 1231-Xina, 1316

Activitat: Astronomia. Enginyeria    carview.php?tsp=

Àrea: Imperi xinès Yuan

L’anècdota

Poc se’n sap dels pares de Guo Shoujing; en canvi son avi, Guo Yong, excel·lí en matemàtica i hidràulica. L’exemple del seu parent desperta el talent de Guo Shoujing i es creu que als 14 anys ja construeix una clepsidra, un rellotge d’aigua, amb forma de flor de lotus.

Canalscarview.php?tsp=

Durant la seva joventut els mongols conquereixen progressivament tota la Xina i n’esdevenen emperadors. Ell treballa d’enginyer i entra al servei del nou sobirà, Khublai Kan. Participa en projectes hidràulics a la Xina septentrional, com ara la millora de l’abastiment d’aigua de Pequín amb un canal de 30 km. des de les muntanyes Shenshan. L’èxit del canal propicia nous encàrrecs imperials en altres parts del país, com ara la reparació dels sistemes d’irrigació a la província de Gansu, malmesos per les guerres.

Un fet destacat, el calendari Soushi 

L’any 1276  Khublai Kan ordena la reforma del calendari. Guo Shoujing s’ocupa de les observacions astronòmiques, tot creant nous instruments o perfeccionant els antics, amb la qual cosa obté càlculs més precisos. Ell endega també un programa imperial d’observació astronòmica a diverses latituds, per la qual cosa es construeixen 26 estacions d’observació per tota Xina i un gran observatori a Pequín. El calendari es conclou el 1280, calculant-se la durada de l’any amb un error de 26 segons només.

Autoritat

Director de l’observatori de Pequín, des de 1292 combina aquesta feina amb la de cap  de l’agència imperial d’obres hidràuliques. Ente altres projectes, dissenya un sistema de canals per facilitar les comunicacions de la capital amb altres ciutats xineses. Versat també en matemàtica, fa aportacions a la trigonometria esfèrica i a la resolució d’equacions. A diferència de molts altres funcionaris, a la mort de Khublai Kan (1294), el nou emperador, Chenzong, el manté en les seves funcions arran del seu prestigi.

al-Mutanabbi, poeta clàssic

Kufa (Iraq), 915 o 916-prop de Bagdad, 965

Activitat: Literatura  carview.php?tsp=

Àrea: Califat abbàssida, emirat d’Alep

Profeta?

Abu al-Tayyib Ahmad ibn al-Husayn al-Mutanabbi procedeix d’una família modesta, dedicat son pare a traginar i vendre aigua. No triga a exhibir un talent poètic innegable. De jove participa en el moviment càrmata, de caire messiànic i igualitari, que es rebel·la contra el califat abbàssida. Fins i tot, se les dona de profeta, aconsegueix adeptes i es rebel·la contra les autoritats. És vencut i empresonat entre el 934 i el 936. De fet, el sobrenom d’ “al-Mutanabbi” vol dir “el que es pretén profeta”.

Un fet destacat, el poeta a la cort de Sayf al-Dawla

Ja lliure, es fa poeta dels poderosos, menant una vida itinerant. El 948 entra al servei de l’emir Sayf al-Dawla, a Alep (Síria). Durant 9 anys de mecenatge, escriu poemes en honor del seu patró, lloant les campanyes militars, dots de governant i l’esplendidesa d’aquest príncep. Són aquests panegírics considerats obres mestres de la poesia àrab. Tanmateix, fruit d’intrigues cortesanes, ha d’abandonar Alep el 957 i passa a les corts d’altres prínceps a Egipte, Iraq i Pèrsia, abans de ser assaltat i mort durant un viatge.

Innovantcarview.php?tsp=

Aquest escriptor manté les formes de la poesia tradicional, però les renova amb una temàtica moderna. Els seus versos estan plens d’emoció, de sensualitat, d’energia, de vegades amb tons provocadors. Considerat un dels màxims poetes clàssics de la literatura àrab, cap altre ha exercit una influència tan perdurable al llarg dels segles.

La frase

“Tots els meus contemporanis reciten els meus versos:

quan componc un poema, tothom el declama.

El porta pels camins el que mai ha viatjat;

l’entona entusiasmat el que mai cantava.

Cal que prescindeixis de tota veu que no sigui la meva:

jo soc l’ocell que refila, els altres en són el ressò”.

 

“Vet ací el meu cor per tal que me’l destrueixis.

Minva el meu sofriment, o augmenta’l.

Benvinguda sigui per a mi la feblesa com heroi

caçat per un pentinat i per un coll”.